ESCENA X

(Tot es torna a transformar de sobte en el que era a l’escena vuitena. Adam, de nou com a Kepler, es veu amb el cap inclinat a l’escriptori. Llucifer, com a fŕmul seu, és dret al seu costat i li dóna un cop a l’espatlla. Clareja.)

LLUCIFER
Aquesta volta no hi haurŕ degolla.

ADAM (aixecant el cap)
On sóc? Quč se n’ha fet, ai, dels meus somnis?

LLUCIFER
Es fonen amb l’embriaguesa, mestre.

ADAM
En aquest temps mesquí, el pit envellit
només l’embriaguesa el magnifica?
Quina imatge sublim als ulls se m’obre!
Qui l’espurna de Déu no entén és cec,
encara que de fang i sang l’embrutin.
Quines virtuts i quins pecats més grans,
i admirables, tots dos!, perquč la força
el seu estigma els imprimí al damunt.
Per quč m’he despertat? Per adonar-me
del nanisme del temps present, al punt
que amb un somrís les xacres difumina
i amb les falses virtuts de la rutina.

LLUCIFER
Conec aquest desŕnim que potser
ve després d’una nit d’embriaguesa.

EVA (sortint de l’emparrat)
Lluny de mi, lluny; l’instint no m’enganyava;
em proposes que mati el meu marit.
Creus que aquesta que falsament enlaires
pot ser capaç d’un fet tan repugnant.

CORTESŔ
Calma’t, amor, per Déu: si ens adverteixen
arribarŕs a provocar un escŕndol.

ADAM
Sols eren un somni, aquelles dues dones?
Perň quč dic? Eren les dues formes
d’una que al torb del meu destí mudava,
com l’ona, ara brillant i ara enfosquida.

EVA
Ah, a tu t’importa més que res l’escŕndol!
Per quč t’ha d’importar el pecat, a tu,
cavaller irreprotxable, si t’amagues!
Vosaltres us burleu, ai, de la dona
fins que ella tira, com a prejudici,
l’antic costum de la virtut sens mŕcula
i la podeu mirar amb sornegueria
com a instrument abjecte del pecat.
Lluny de mi, lluny, que no et vegi mai més!

CORTESŔ
Tornes a exagerar. Serem objecte
de burla si mirem en un color
tan solemne aquest fet de cada dia.
Ja ens trobarem galantejant alegres
sense dir res del que ha passat. Bon dia,
senyora!
(Marxa.)

EVA
      El miserable! Vet ací
que em quedo amb el meu plor i la meva culpa.
(Marxa.)

ADAM
Ha estat només un somni i s’ha acabat.
No del tot: les idees són més fortes
que la matčria vil. La violčncia
pot acabar amb aquesta, perň aquelles
viuran eternament, i veuré créixer,
purificant-se, mes idees santes,
a poc a poc, fins que ompliran el món.

LLUCIFER
El dia avança, mestre, heu de fer classe.
Els joves ja es congreguen inquiets
per copsar un mot de saviesa vostre.
(Toca la campaneta suspesa a la torre astronňmica.)

ADAM
No et burlis, ah, del meu saber no et burlis;
si em lloen per aixň jo em ruboritzo.

LLUCIFER
Que no ensenyeu tants joves eminents?

ADAM
No els ensenyo, només els ensinistro
amb mots que no comprenen, perň els manca,
a més, prou ment per fer aixň o allň.
S’admira l’ignorant, creient que invoquen
els esperits eixes paraules belles,
i és que tot és destresa que, aplicada,
oculta l’art de la superxeria.
(Un deixeble ve amb passos rŕpids i avança cap al balcó.)

DEIXEBLE
Us digneu, mestre, de cridar-me a banda
prometent de complir les meves ŕnsies
de saber i veure més a fons les coses
que dels altres no us semblen oportunes.

ADAM
Ben cert, ben cert; la teva diligčncia,
tant que excel·leix, té dret a un avantatge.

DEIXEBLE
Heus-me ací, la meva ŕnima amatent
vol espiar el taller de la natura,
entendre-ho tot i adelitar-se’n més,
dominant tant el món de la matčria
com el de l’esperit, sobrepassant-los.

ADAM
Desitges molt, partícula del món,
volent copsar tot l’univers magnífic.
Delit, saber, domini, aixň demanes.
Esdevindries déu, en aquest cas,
si pel seu pes no se’t desplomés l’ŕnima.
Desitja menys! Potser ho assolirŕs.

DEIXEBLE
Doncs resoleu algun secret del vostre
saber, gran home! Jo sols puc guanyar-hi
perquč em sembla que encara no entenc res.

ADAM
Molt bé, doncs, com que veig que t’ho mereixes
et duc fins al més íntim santuari.
Veges la veritat com jo mateix!
Perň abans que no ens senti algun espia
no iniciat, perquč pot ser terrible,
mortal, la veritat si ara es divulga.
Vindrŕ un temps (tant de bo ja fos aquí)
que pels carrers en parlaran; el poble
llavors ja no serŕ menor d’edat.
Fes-me senyal de no divulgar res
del que entendrŕs. Molt bé. Doncs ara escolta!

DEIXEBLE
Com m’estremeixo de desig i por.

ADAM
Fill meu, a veure, quč m’has dit suara?

DEIXEBLE
Dic que, en definitiva, no entenc res.

ADAM (cautament)
Doncs jo tampoc, i ningú altre, creu-me.
Sols poesia de les coses, sense
noció encara, és la filosofia.
I aquesta és la doctrina més ingčnua
de totes, perqué sola i en silenci
es diverteix al mig d’un món brodat
de quimeres, perň amb aspecte altívol
té innúmeres companyes que dibuixen
a la pols, repetint que és una trampa,
aquest traç, i aquell cercle un santuari:
així, gairebé et rius de la comčdia
quan veus que tot aixň és una jugada
molt greu, car mentre amb cor petit i trčmul
tothom procura d’evitar els dibuixos
de pols, arreu hi ha trampes que capturen
sagnosament l’audaç que les traspassa.
Aital absurditat, ja veus, s’oposa
incessantment al nostre pas, i vetlla
com santa pietat l’ordre establert.

DEIXEBLE
Ah, ja ho entenc, i serŕ així per sempre?

ADAM
Un dia se’n riuran, de tot aixň:
l’home d’estat que anomenŕvem gran,
l’ortodox que admirŕvem, seran simples
farsants als ulls de la posteritat,
quan la grandesa veritable ocupi
el seu lloc, la senzilla i natural
que fa saltar si troba un clot i deixa
camí en l’espai obert. I les doctrines
que actualment ens porten a follia
(perquč són intricades) aleshores
tothom les podrŕ entendre sense estudis.

DEIXEBLE
Aquesta és, doncs, la llengua entenedora,
aquella en quč parlaven els apňstols.
Perň encara que tot sigui superflu
no em tragueu la fe en l’art. I per aprendre-la
es necessiten regles, veritat?

ADAM
La perfecció en l’art que més importa
és que s’amagui tant que no la notin.

DEIXEBLE
I em quedo en la fredor del que és real?
Si anima la nostra obra l’ideal.

ADAM
És cert, és cert; aixň li dóna l’ŕnima
que la fa en dret igual a la natura,
i converteix en ésser viu allň
que altrament fóra una substŕncia morta.
No tinguis por si mentre idealitzes
enganyes la nalura viva i gran.
Peró deixa tranquils models i regles!
Qui té la força i Déu en ell (que arengui,
o canti, o esculpeixi) quan a l’ŕnima
sent dolor plora commovent els cors,
i riu quan dorm l’embriagada joia,
i obrint-se nous camins arriba al terme.
L’abstracció en farŕ una regla nova
que ha de ser un pes, potser, sense que mai
no doni ales a una raça nana.

DEIXEBLE
Ah, quč he de fer, doncs, mestre meu? Digueu-m’ho!
Jo que al saber les meves nits consagro,
m’he fet igual a l’ignorant i tota
aquesta feina s’ha perdut en va?

ADAM
No s’ha perdut i aixň et permet des d’ara
menysprear-ne amb raó tots els encisos.
Qui no ha vist mai la cara del perill,
si es fa enrera, és covard. El paladí
provat s’aparta audaç del cercabregues;
el seu valor estŕ fora de dubtes.
Pren aquests pergamins esgrogueďts,
doncs, i aquests folis plens de floridura
i llença’ls tots al foc! Aquests ens porten
l’oblit de caminar amb els propis peus
i, del pensar, la feina ens estalvien.
Aquests trameten els errors dels segles
passats, fets prejudicis, al nou món.
Al foc! I surt a fora, a l’aire lliure!
Per quč has d’aprendre sempre la cançó,
o el bosc com és, mentre la vida passa,
pansit entre els murs llňbrecs de la cambra?
Creus prou llarga la vida per aprendre’n
la teoria així fins al sepulcre?
Deixem l’escola ensems, que et condueixi
la teva joventut plena de roses
al raig de sol i la cançó optimista;
i tu transporta’m, esperit custodi
dubtós, al món que s’ha de desvetllar
si comprčn les idees d’un gran home
i deixa el pensament que parli lliure
sobre la pols nefasta de les runes.


VisszaKezdőlapElőre