(Pati d’un falansteri magnífic, construďt en forma de U. La planta baixa de les dues ales forma un pňrtíc obert. Al pňrtic de la dreta treballen obrers entre mŕquines de vapor amb rodes, en funcionament. Al de l’esquerra, en un museu de tota mena d’objectes de cičncia natural, d’instruments mecŕnícs, d’aparells astronňmics i químics i d’altres curiositats, feineja un científic. Tots ells pertanyen al falansteri i vesteixen igual. Adam i Llucifer surten de sota terra, al mig del pati. De dia.)
ADAM
Quin és aquest país, quin poble ens rep?
LLUCIFER
Aixň ja són idees antiquades.
No era mesquí el concepte de la pŕtria?
El va engendrar fa temps el prejudici
i el protegien l’egoisme i l’odi.
Ja la terra sencera és l’ampla pŕtria
de fins comuns que els homes agermana.
I sobre l’ordre que flueix callat
hi vetlla, respectada, la cičncia.
ADAM
S’ha acomplert l’ideal de la meva ŕnima,
doncs; és magnífic, tal com jo volia.
Sols em dol el concepte de la pŕtria.
També s’hauria sostingut, em sembla,
en aquest ordre nou. El pit de l’home
tem l’infinit i té desig de límits;
perd una part del que conté, en estendre’s;
i al passat i al futur s’aferra. Em temo
que no s’exalti pel món gran igual
que ho feia pel sepulcre dels seus pares.
Qui vessaria sang per la família
pels seus amics té llŕgrimes, el mŕxim.
LLUCIFER
Si ho entenc bé, el teu ideal rebutges
abans que hagi pogut realitzar-se.
ADAM
No ho creguis; perň tinc curiositat:
quina idea és aquella que el món ample
refon en un sol ésser, la que exalta
aquest foc sant i etern del cor humŕ
que fins aquí atiava amb cent vileses
i explotava en combats del tot il·lusos
i el condueix d’un cop a un fi més noble?
Perň, digues-me, el lloc on som, quin és?
Després, porta’m a adelitar-me l’ŕnima
amb la felicitat que ha rebut l’home
al cap de tants combats, per premi digne.
LLUCIFER
Som en un falansteri, entre molts d’altres,
que habita l’home de la nova idea.
ADAM
Au, doncs!
LLUCIFER
No tinguis tanta pressa, atura’t.
Despullem-nos, abans, de la pell vella.
Si arribem com a Adam i Llucifer
aquest món savi no creurŕ en nosaltres
i ens perdrem, o ens clouran en alambins.
ADAM
Un altre cop em surts amb ximpleries?
LLUCIFER
Doncs, ves si som al món dels esperits.
ADAM
Mentre sigui aviat, fes el que vulguis!
(Tots dos es transformen, per Llucifer, en éssers semblants als del falansteri.)
LLUCIFER
Té, vesteix-te! I amaga’t aquests bucles!
Llestos.
ADAM
Anem a veure el científic.
LLUCIFER
Déu te guard, científic.
CIENTÍFIC
No em molestis;
no tinc temps de xerrar, fent la gran obra.
LLUCIFER
Sí que em sap greu, venim del falansteri
número mil; volem ser científics.
Hem viatjat atrets pel teu renom.
CIENTÍFIC
Lloable zel, per cert. I ben mirat
ara es pot interrompre la meva obra
si la calor de l’alambí no minva
i resta a mi sotmesa la matčria.
LLUCIFER
Per tant no m’he enganyat: ha subsistit
en tu també, que l’home i la natura
has passat pel sedŕs, l’última escňria:
la vanitat.
CIENTÍFIC
Podem, ara, esplaiar-nos.
Vejam, quina especialitat toqueu?
ADAM
De fet, més que una part determinada,
volem copsar-ho tot amb el saber.
CIENTÍFIC
Mal fet! En el petit s’amaga el gran.
Hi ha tants d’objectes, i és tan breu la vida.
ADAM
És veritat. Prou sé que cal que hi hagi
algú que porti sorra o piquí pedra
perquč sense ell no s’erigeix cap sala.
Perň aquest queda a l’ombra, i se li escapa
la idea del conjunt on col·labora.
Sols l’arquitecte veu el tot, i encara
que no sŕpiga ni picar una pedra
ell crea l’obra com un déu. També
és gran en el saber, aquest arquitecte.
LLUCIFER
I per aixň acudim a tu, gran home.
CIENTÍFIC
Heu fet molt bé, i us he d’estar agraďt.
Les branques riques són en la cičncia
els trets distints d’un cos que, si s’ajunten,
són fascinants.
LLUCIFER
Com una bella dama.
CIENTÍFIC
Perň, no obstant aixň, només la química…
LLUCIFER
És aquell medi on resideix la vida.
CIENTÍFIC
Ho has encertat!
LLUCIFER
Va dir-m’ho un matemŕtic
amb aquests mots, parlant de matemŕtiques.
CIENTÍFIC
Tothom per vanitat es considera
a si mateix al mig de l’horitzó.
LLUCIFER
Tu vas ver bé de preferir la química
com a objecte d’estudi.
CIENTÍFIC
T’ho asseguro.
Perŕ veniu a visitar el museu!
És singular en tot el món d’avui;
els animals antics que s’extingiren
aquí els tenim, en exemplars autčntics,
ben dissecats. Vivien per milers
tot compartint el món amb aquells bŕrbars
que eren els nostres pares. Se n’expliquen
molts contes fabulosos; per exemple,
aquest servia de locomotora.
ADAM
El cavall, peró d’una raça borda.
Al-borak era tota una altra bčstia.
CIENTÍFIC
I d’aquest altre es diu que el tingué l’home
com a amic seu, de franc, sense treball,
i podia copsar, només mirant-lo
amb ulls fidels, els pensaments de l’home.
Encara més: va aprendre el seu defecte
més gran, l’instint de la propietat,
i fent de guardiŕ, per ço donava
la seva vida. Ho dic com estŕ escrit,
i no pas com si, a ulls clucs, en donés crčdit.
Hi havia abans un munt de fantasies
entre les quals perdura aquesta faula.
ADAM
El gos. Tot el que dius és veritat.
LLUCIFER
No parlis massa, Adam, que pots trair-te.
CIENTÍFIC
D’aquest hom diu que era l’esclau del pobre.
ADAM
Així com era el pobre el bou del ric.
CIENTÍFIC
Aquí, el rei dels deserts.
ADAM
És el lleó.
Heus ací el tigre, aquí el cabirol ŕgil;
quins animals viuen al món, encara?
CIENTÍFIC
Quina pregunta! Doncs, a casa vostra
no són iguals? Viuen els que són útils
i no hem pogut substituir fins ara
amb artificis, justament, el porc
i l’ovella, no tan defectuosos
com els féu la natura tosca: aquell
és llard vivent, aquesta és una mola
de carn i llana que, com l’alambí,
ens fa profit. Perň ja veig que ho saps,
aixň. Passem, per tant, a una altra cosa.
Vet aquí els minerals, amb un enorme
tros de carbó: n’hi havia grans muntanyes
i els homes ja collien preparat
allň que avui la tčcnica destria
de l’aire amb molta feina. Aquest metall
l’anomenaven ferro, i mentre encara
n’hi havia no calia que explotessin
l’alumini. I aquest trosset és d’or,
tan famós com inútil, perquč mentre
l’home encara adorava cegament
éssers superiors, i amb tota fe
ŕdhuc al seu destí els sobreposava,
creia que l’or seria un d’aquests ídols:
als seus altars el benestar i el dret,
tot allň que era sant, sacrificava
només per obtenir-ne un trosset mŕgic
amb quč ho podia obtenir tot a canvi
(ja és meravella): fins i tot el pa.
ADAM
També ho conec; mostra’m una altra cosa.
CIENTÍFIC
Ets un gran científic, estranger.
Vejam ara les plantes prehistňriques.
Mireu, aquí tenim l’última rosa
que es va descloure al món. Una flor inútil;
cent mil germanes seves reduďen
l’espai luxuriant a les espigues;
joguina predilecta dels nens grans.
És un fenomen ben peculiar
com fruďen antany d’aitals joguines.
Fins l’esperit féu flors: coses fantŕstiques
de fe i de poesia; així, gronxant-se
entre els braços de somnis enganyosos,
va malgastar la seva millor força
i l’objectiu vital deixava inculte.
Guardem (com a rareses) dues obres
d’aquestes. La primera és un poema;
el seu autor, quan l’individu encara
amb pčrfid amor propi pretenia
fer-se valer, s’anomenava Homer.
Hi pinta un món fantŕstic que es diu Hades.
Fa temps, vam refutar-ne tots els versos.
La segona és l’Agricola de Tŕcit,
imatge de concepcions ridícules,
tanmateix llastimoses, del món bŕrbar.
ADAM
S’han conservat, per tant, aquests pocs fulls
a tall de testament, des dels grans dies,
żi malgrat tot no poden inflamar
el nét embastardit, menant-lo a l’acte
d’enderrocar aquest món ple d’artifici?
CIENTÍFIC
Ben observat; també ho hem vist nosaltres,
que s’hi amaga un verí molt perillós;
per aixň no permeten de llegir-los
sinó als que tinguin més de seixanta anys
i s’hagin consagrat a la cičncia.
ADAM
Les rondalles de fades de la dida,
perň, no poden inculcar sospites
als tendres cors?
CIENTÍFIC
Ben cert, i per aixň
les nostres dides parlen als infants
d’equacions i cossos geomčtrics.
ADAM (a part)
Assassins, no us fa por de robar al cor
la seva edat més íntegra i més bella!
CIENTÍFIC
Prosseguim! Vet aquí aquests instruments,
objectes d’art de formes curioses!
Aquest és un canó; s’hi llegeix: Ultima
ratio regum, frase indesxifrable.
Com l’empraven? Qui ho sap! Aquí, una espasa,
una eina que només matava homes
sense cometre un crim qui se’n servia.
Aquesta imatge és feta a mŕ, del tot;
algú degué esmerçar-hi mitja vida
i el seu objecte és una faula estranya.
Ara el sol realitza aquesta feina
i el que aquell, fraudulent, estilitzava,
ens ho mostra amb total fidelitat!
ADAM (a part)
Perň es bandeja l’art, i l’esperit!
CIENTÍFIC
Si en són, aquests objectes de cent menes,
d’historiats i nicis. A la copa
hi ha flors; al respatller tot d’arabescos;
ornaments prodigats per mŕ de l’home.
En aquest vas potser és més fresca l’aigua?
Fa més cňmoda aixň aquesta cadira?
Ara tot aixň ho fan les nostres mŕquines
de la forma més simple i oportuna,
i es garanteix un resultat perfecte,
car l’operari que ara fa cargols
n’anirŕ fent fins que el seu temps s’esgoti.
ADAM
Per aixň surten obres sense vida
ni personalitat, que no superen
el seu mestre. La força, el pensament,
on poden arrelar i provar l’origen
celest? Si ells desitgen lluitar i miren
al seu entorn un món d’ordres i regles,
ni el plaer del perill enlloc no troben,
no troben ni una fera sanguinŕria.
Doncs, també m’he enganyat amb la cičncia:
hi trobo un parvulari tediós,
no la felicitat que n’esperava.
CIENTÍFIC
I la fraternitat, no estŕ instaurada?
On veus algú privat d’alguna cosa?
De debň, tens idees que mereixen
un cŕstig.
ADAM
Digues, doncs, quina és la idea
que anima la unitat en aquest poble,
que, com un fi comú, pot enardir-lo.
CIENTÍFIC
Ens mou la idea de la subsistčncia.
Quan l’home hi va aparčixer, aquesta terra
era un rebost ben aprovisionat:
només havia d’allargar la mŕ
per collir tot el que necessitava.
Per tant, dilapidava sense límits
com el cuc del formatge, i amb dolç éxtasi
tenia lleure per buscar l’estímul
poétic en hipňtesis romŕntiques.
Peró nosaltres, quasi a l’últim mos,
som més gasius, sabent que aquest formatge
s’acabarŕ i ens morirem de fam.
D’aquí a quatre mil anys el sol serŕ
tan fred que esdevindrŕ la terra estčril;
aquests quatre mil anys, per tant, són nostres
perquč trobem un substitut al sol;
hi té el nostre saber prou temps, em sembla.
S’ofereix l’aigua com a combustible,
car manté la calor aquesta matčria
oxidada. Els secrets de l’organisme
ja són a prop del seu desvelament.
I sort que ens ha portat aquí el diŕleg
(quasi m’he descuidat de l’alambí)
perquč és sobre aquest punt que jo treballo.
LLUCIFER
L’home s’ha fet molt vell si ja li cal
girar-se a l’alambí per crear vida.
Perň admetent que el teu treball reďxi,
quin pensament callat serŕ, quin monstre?
Sentiment amorós que no té objecte,
ésser del qual renega la natura,
vida sense contrari ni semblant
perquč no la limita l’individu.
I d’on prendrŕ el carŕcter, aďllat
com és de sofriments i d’influčncies,
desvetllant-se en un pot de vidre estret?
CIENTÍFIC
Mira, mira com bull, mira com brilla!
Aquí i allŕ tot són figures vagues
dins aquest vidre calorós i hermčtic;
tant els cossos afins com els contraris
coincideixen del tot, i la matčria
ha de cedir a la meva voluntat.
LLUCIFER
T’admiro, científic! Hi ha una cosa
que no he entčs: podries fer que els cossos
afins no s’atraguessin i els contraris
no fossin repel·lits?
CIENTÍFIC
Quina estultícia:
en física és aixň una llei eterna.
LLUCIFER
Ah, ja ho comprenc; doncs, digues-me, en quč es basa?
CIENTÍFIC
En quč es basa? És llei perquč és així:
pot demostrar-se per experičncia.
LLUCIFER
Doncs, ets el fogoner de la natura,
només, que fa la resta tota sola.
CIENTÍFIC
Perň li fixo límits amb el vidre
i faig que surti dels enigmes foscos.
LLUCIFER
No hi veig, per ara, cap senyal de vida.
CIENTÍFIC
No hi faltarŕ. Jo que he observat així
furgant tots els secrets de la natura,
que he dissecat la vida cent vegades…
ADAM
De cadascuna extreies un cadŕver.
La cičncia segueix amb passes coixes
el camí de la jove experičncia;
i tal com el poeta a sou d’un rei,
sempre és a punt de comentar els grans fets
perň no té el coratge de predir-los.
CIENTÍFIC
Per quč feu tanta burla? No ho veieu?
Només cal una espurna, i ve a la vida.
ADAM
Perň d’on la traurŕs, aquesta espurna?
CIENTÍFIC
Ja només falta un pas per assolir-ho.
ADAM
Perň aquest únic pas, qui no l’ha fet
encara no ha fet res, i no sap res.
Tots els restants s’han fet al pati, a fora;
entraria al santíssim, aquest únic.
Ah, perň hi haurŕ algú que un dia el faci?
(Mentrestant, el fum que flota a l’aire sobre l’alambí comença a condensar-se, i trona.)
LA VEU DE L’ESPERIT DE LA TERRA (des del fum)
No hi haurŕ mai ningú. Aquest alambí
m’és tan estret com ample. Tu em coneixes,
oi, Adam? Ells, encara no em sospiten.
ADAM
L’has sentida, la veu de l’esperit?
Ah, mira, mira; tu, l’altiu i el feble,
podries amb aquest que flota a dintre?
CIENTÍFIC
T’assalta la follia. Em preocupes.
(L’alambí esclata. L’esperit desapareix.)
L’alambí s’ha trencat, i la gran obra
s’ha de recomençar. Quan ja hi arribo
caic sota el pes d’una esquifida gleva,
un atzar buit i cec.
LLUCIFER
Antany li deien
destí, i era plegar-se al seu poder
menys vergonyós que ara cedir als capricis
d’un atzar buit i cec.
(Sona un timbre.)
Quč vol dir, aixň?
CIENTÍFIC
La feina s’ha acabat: toca passeig;
tothom ve aquí del camp i de les fŕbriques.
Aquell que ha comčs faltes rebrŕ el cŕstig
i ensems es distribuiran les dones
i els nens. Anem-hi; jo també hi tinc part.
(En una fila llarga arriben els homes; en una altra, les dones; algunes amb infants i, entre elles, també Eva. Al pati, entre tots, formen un gran cercle; un anciŕ es planta al davant d’ells. Adam, Llucifer i el científic són a la part davantera de l’escenari, vora el museu.)
ANCIŔ
El trenta!
LUTER (sortint de la fila)
Sóc aquí!
ANCIŔ
Tu, un altre cop,
has atiat el foc de la caldera
en excés. Talment sembla que pretenguis
que tot el falansteri salti a trossos.
LUTER
I qui no n’és temptat, quan l’element
esfereďt que brama i espurneja
t’encercla amb les mil llengües de la flama
i vol sorprendre’t per anihilar-te?
I estar-s’hi dret, amb ŕnims, atiant-lo
sabent que acatarŕ el nostre domini!
Tu no t’adones de l’encís del foc;
només te’l trobes sota la cassola.
ANCIŔ
Mala excusa, per tant avui no dines.
LUTER (retirant-se)
Perň demŕ l’atiaré de nou.
ADAM
Quč veig? Si jo el conec molt bé: aquest home
era Luter.
ANCIŔ
El dos-cents nou!
CASSI (avançant)
Aquí!
ANCIŔ
Per tercera vegada t’amonesto
perquč, sense motiu, busques baralla.
CASSI (retirant-se)
Sense motiu? Perquč no em queixo? És ximple
qui va a buscar socors tenint bons braços.
Potser el meu adversari era més feble?
Aleshores, per quč no es protegia?
ANCIŔ
No em contradiguis! Car, d’aquest mal hŕbit
no et disculpa la forma del teu crani
plena d’integritat i de noblesa.
Perň la teva sang és tan indňmita!
Et curaran fins que t’amansirŕs.
ADAM
Ah, Cassi, si sabessis que a Filipos
vaig batallar prop teu. Fins aquest grau,
doncs, pot l’ordre dolent la teoria
errar, que un cor tan noble no li sigui
més que un obstacle, i no el sŕpiga veure.
ANCIŔ
El quatre-cents!
PLATÓ (avançant)
Ho sento.
ANCIŔ
Un altre cop
el teu ramat ha sofert dany… i tu
pensaves en quimeres. Perquč aprenguis
a vetllar, t’agenollarŕs en pčsols.
PLATÓ (retirant-se)
Sobre pčsols i tot tindré bells somnis.
ADAM
Ah, quin paper t’ha pertocat, Plató,
a la teva república enyorada.
ANCIŔ
I ara el setanta-dos!
MIQUEL ANGEL (avançant)
Aquí em teniu!
ANCIŔ
Has deixat en desordre el teu taller.
MIQUEL ANGEL
Sí, perquč feia potes de cadira,
només, i totes d’una forma tosca.
Vaig pregar que em deixessin alterar-les,
tallar-hi alguna mena de motllura,
perň em van dir que no. Per variar,
demano el respatller de la cadira,
perň tampoc. I a prop de la follia
he deixat el suplici del taller.
(Es retira.)
ANCIŔ
Per indisciplinat, vés a la cambra;
no fruirŕs d’aquest dia de sol.
ADAM
Quin infern deu semblar-li, Miquel Ŕngel,
al teu gran geni no poder crear!
Quants coneguts a tot arreu em surten,
quants esperits i forces ancestrals!
L’un va combatre amb mi, l’altre fou mŕrtir,
i aquell trobŕ petit l’orb de la terra,
i surten tan iguals, tan nans, del filtre
de l’estat. Vinga, Llucifer, anem-nos-en!,
la meva ŕnima s’ha afartat de veure-ho.
ANCIŔ
Avui compleixen dos infants l’edat
en quč no els cal el tracte d’una mare.
Ara els espera l’internat comú.
Feu-los sortir!
(Eva i una altra dona surten amb els seus infants.)
ADAM
Quin esplendent fenomen!
També aquest món tan rígid té la seva
poesia.
LLUCIFER
Que no marxem, Adam?
ADAM
No, puix que aquí mateix trobem la calma.
ANCIŔ
Tu, científic, examina el crani
d’aquests infants.
(El científic examina els infants.)
EVA
Ai, ara quč m’espera?
ADAM
Aquesta veu!
LLUCIFER
Quč té, aquesta plebea?
Si tu has tastat els besos de Semíramis!
ADAM
Perň sense cončixer aquesta.
LLUCIFER
Així,
és el vell conte dels enamorats:
cadascú creu que ha descobert la vera
passió, i pensa qué abans d’ell ningú
no sabia estimar. Tot aixň passa
fa milers d’anys, inacabablement.
CIENTÍFIC
Aquest infant cal que es dediqui a metge.
Aquest serŕ pastor.
ANCIŔ
Doncs, emporteu-vos-els!
(Volen emportar-se els infants. Eva s’hi resisteix.)
EVA
No me’ls toqueu! És meu, aquest infant:
qui l’arrabassa del meu pit de mare?
ANCIŔ
Per quč perdeu el temps? Au, agafeu-lo!
EVA
Ah, fill meu! Perquč et vaig alimentar
amb la sang del meu cor. On hi ha una força
que aquest lligam sagrat pugui dissoldre?
żHauré de resignar-m’hi quan et perdis
per sempre dins la massa, i els meus ulls,
amb cura escrutadora, enmig de cent
estranys iguals et busquin, ja debades?
ADAM
Homes, si als vostres ulls hi ha alguna cosa
santa, deixeu l’infant d’aquesta mare!
EVA
Tu, estranger beneďt, oi que em defenses?
ANCIŔ
Un joc audaç practiques, estranger;
si deixem que es revifi el prejudici
de la família, al cap de poc veurem
com cau tot el progrés de la cičncia.
EVA
Una cičncia refrigeradora,
quan parla la natura, ja pot caure!
ANCIŔ
Has acabat?
ADAM
Que no el toqui ningú!
Allí veig una espasa; us mostraré
com s’utilitza.
LLUCIFER
Atura’t, foll espectre.
(Posa la mŕ sobre l’espatlla d’Adam; aquest s’encarcara.)
Nota el poder fatal d’aquesta mŕ!
EVA
Ah, fill meu!
(Es desploma; s’enduen el seu infant.)
ANCIŔ
S’han quedat aquestes dones
sense company. Si algú les vol que surti.
ADAM
Jo vull aquesta.
ANCIŔ
Quč en dius, científic?
CIENTÍFIC
Home exaltat i dona nerviosa:
tindran fills anormals; mala parella.
ADAM
Perň no hi renuncio, si ella ho vol.
EVA
Jo només vull ser teva, home magnŕnim.
ADAM
T’estimo, dama, amb tot el foc del cor.
EVA
T’estimo jo també, i serŕ per sempre.
CIENTÍFIC
Aixň és follia. Sí, fa estrany de veure
que apareixen fantasmes del passat
al nostre segle lluminós. D’on surten?
ADAM
Del jardí de l’Edčn, un raig tardŕ.
ANCIŔ
És llastimós!
ADAM
No ens compadiu. És nostra
la follia; nosaltres no envegem
el vostre seny. Car tot el que hi ha hagut
de gran i noble al món, eren follies,
sense que el seny serč els posés obstacles.
L’eco espiritual que des de cercles
més nobles ens arriba en un dolç cŕntic
ens diu que s’hi emparenta la nostra ŕnima,
i menyspreem la pols vil de la terra
tot buscant el camí a cercles suprems.
(S’abraça a Eva.)
ANCIŔ
Ja n’hi ha prou: tots dos al manicomi!
LLUCIFER
Fugim, Adam; és la millor sortida.
(Se submergeixen.)