(País muntanyós, sense arbres, cobert de neu i glaç. El sol és una bola vermella, sense raigs, entre esquinçalls de boira. Llum dubtosa. A la part davantera de l’escenari, entre brots de bedolls, ginebres i pins embastardits, una cabana d’esquimal. Adam, com a anciŕ, del tot caduc, ve de les muntanyes recolzant-se en un bastó, acompanyat de Llucifer.)
ADAM
Per quč marxem per infinites planes
nevades on la mort d’ulls buits ens mira?
Només se senten foques que capbussen
porugues pel soroll dels nostres passos;
ŕdhuc la planta es cansa de lluitar,
arbustos bords onegen entre líquens
i la lluna emboirada i roja ens mira
com la llanterna de la mort la tomba.
Porta’m allŕ on floreixen les palmeres:
al bell país del sol, de les olors,
on l’ŕnima de l’home ha pogut créixer
del tot reconeixent la seva força.
LLUCIFER
Ja hi som. És el teu sol aquesta bola
de sang. Als nostres peus hi ha l’equador.
La cičncia el destí no pogué včncer.
ADAM
Món horrorós! Només bo per morir-hi.
No em sabrŕ greu el que deixaré aquí.
Ah, Llucifer, jo que era en altres dies,
vora el bressol de l’home, el qui vaig veure
quin futur d’esperances s’hi gronxava,
que en tantes guerres com hi ha hagut, en totes
he batallat, quan sobre aquest sepulcre
immens, velat de dol per la natura
medito, jo, primer i darrer dels homes,
voldria veure com caigué el meu gčnere.
żEn una lluita noble, amb cor magnífic,
o míser, fent-se nan de mica en mica,
sense grandesa ni merčixer llŕgrimes?
LLUCIFER
Ah, si estŕs orgullós de l’esperit,
com tant t’agrada anomenar la força
que fa polsar la sang i inflar els pits joves
encaminant-los cap a l’ideal,
no vulguis, a la fi, ser testimoni
vora el teu llit de mort. És aquesta hora
una revisió meravellosa
dels comptes sense l’amo. L’agonia
de tifus fa que totes les imatges
brillants d’un febril viure s’esgarrifin;
després, qui sap on són les veritables?
L’ai mesquí dels darrers badalls fa burla
irňnica a les lluites de la vida.
ADAM
Doncs, per quč no em vaig perdre a les altures
amb sentit absolut de força i ŕnima?
Fóra millor que haver d’escoltar el propi
epitafi que diu la indiferčncia
freda d’un esperit que no és partícip
dels meus combats ni de la meva mort.
LLUCIFER
La raça et puc cončixer per les llŕgrimes
amb quč acompanyes el desvetllament
d’un somni a una agradable conscičncia.
Calma’t, perň: la teva raça és viva,
encara. Mira, allí hi ha una cabana,
i el seu amo, heus-lo ací, surt per la porta.
(Un esquimal surt de la cabana, preparat per a caçar foques.)
ADAM
Pot ser aquest homenet bord i deforme
l’hereu usurpador de mes grandeses?
Per quč m’has deixat veure’l, Llucifer?
Si el consol és pitjor que no la pena…
ESQUIMAL
Doncs, existeixen déus sobre nosaltres?
Heus ací que se m’han aparegut.
Perň qui sap si són bons o dolents?
Si vull estar segur, val més que fugi.
(Vol retirar-se.)
LLUCIFER
Atura’t, vull parlar-te!
ESQUIMAL (prosternant-se)
Pietat,
senyor! Quan caci la primera foca
la sacrificaré per tu; perdona’m.
LLUCIFER
I quin dret tens a aquesta foca, tu
que vols la vida redimir amb la seva?
ESQUIMAL
Que puc amb ella; car al meu entorn
veig com el peix es menja el cuc, la foca
es menja el peix, i jo em menjo la foca.
LLUCIFER
I a tu, se’t menjarŕ el gran esperit.
ESQUIMAL
Ja ho sé, ja ho sé; perň el temps breu que em deixa
perquč em mogui, en la seva pietat,
el compro amb sacrificis sangonosos.
ADAM
Quin punt de vista més covard!
LLUCIFER
Quč feies
altrament, tu? Sols hi ha la diferčncia
que ell ofrena les foques, com tu els homes
a la divinitat que a imatge teva
creares, com aquest a imatge seva.
ESQUIMAL
Veig que estŕs enutjat, i sé per quč:
perquč vaig sospirar, en la meva inňpia,
al déu del sol benčfic, que sols dóna
i no demana (i que, segons vells mites,
antany regnava al món). Ah, si em perdones
per sempre el maleeixo.
ADAM
Mira a baix,
gran Déu, i en veure miserable l’home
que vas crear magnífic, ruboritza’t.
ESQUIMAL
Com brama el teu company; també té gana?
LLUCIFER
És perquč no té gana que s’irrita.
ADAM
Fas mal fet d’inventar acudits dolents.
LLUCIFER
És veritat i no acudit. Tu penses
quan estŕs fart mentre que el teu company
és amb l’estómac buit que filosofa.
Perň si amb arguments no us podeu včncer
us entendreu ben aviat quan tu
estiguis mort de gana, o ell s’atipi.
Sí, sí, per més il·lusions que et facis
l’animal sempre és el primer en vosaltres,
i sols quan l’has pogut apaivagar
s’aixeca l’home dret que, amb molt d’orgull,
menysprea el seu constituent primari.
ADAM
Aquesta parla, Llucifer, t’és digna;
tu que a la pols aterres amb malícia
tot el que és sant. Totes les grans idees
i els nobles fets, són sols vapors de cuina,
o filles vanes d’una circumstŕncia
que per algunes lleis de la matčria
juntes o separades s’han de moure?
LLUCIFER
I és d’una altra manera? żPotser et penses
que hauria mort Leňnides al pas
si, en lloc d’alimentar-se amb sopa bruna
en un estat sense moneda, hagués
assaborit en una vil·la digna
de Lucul tot el fast de l’orient
amb dolça embriaguesa? żO potser Brutus
hauria mort si a ca la bella Pňrcia
hagués anat corrents a reposar-se
dels trŕngols del combat amb bons dinars?
Com neix el crim, i com neix la noblesa?
żEl crim no ve del tuf i la misčria
i la noblesa de la llibertat
i el sol, fent heretar a la descendčncia
tardana l’esperit i forma propis?
Quants, havent dit que es passarien comptes
a ells mateixos, es van penjar d’un arbre;
pero si els deslligaren unes mans
sense ésser-hi invitades, el contacte
nou amb la vida els féu oblidar els comptes?
Si el gran Hunyadi no vingués al món
al si d’un poble digne, i una tenda
sarraďna el bressola amb la seva ombra,
qui fóra de la creu el primer heroi?
O si Luter, posem per cas, és papa
i Lleó un catedrŕtic alemany,
qui sap si aquest fa la reforma i l’altre
anatemitza l’atrevit rebel?
I si Napoleó, pel camí altívol,
no el compensa la sang de tot un poble?
Potser s’enfanga en una vil caserna.
ADAM (tapant la boca a Llucifer)
Ja n’hi ha prou! Tot el que expliques sembla
tan senzill, tan autčntic, que aixň ho torna
encara més nociu. Només el totxo
es cega amb supersticions; ell mai
no sent com l’esperit ens mou i anima;
perň el bo els seus germans sabria veure
si no el matés el teu discurs amb xifres.
LLUCIFER
Parla amb el teu company! No et farŕ mal
rebre una classe d’autoconeixença.
ADAM
Hi viviu gaires, en aquests paratges?
ESQUIMAL
Sí, molts més dels que puc comptar amb els dits.
Tots els veďns, és cert, ja els he matat,
perň debades: sempre sol haver-n’hi
algun de nou; la raça de les foques,
en canvi, abunda poc. Si ets déu t’imploro
perquč facis que siguin menys els homes
i més les foques.
ADAM
Llucifer, anem-nos-en!
LLUCIFER
Almenys, vegem abans la seva dona.
ADAM
No ho vull. Perquč si l’home s’envileix
és denigrant de veure’l, perň causa
només menyspreu al nostre pit. La dona,
ideal encarnat i poesia,
si s’envileix serŕ deformitat
que causa horror. Au, doncs, no la vull veure.
(Mentrestant Llucifer ha estirat Adam cap a la cabana; ara dóna un cop de peu a la porta, que s’obre. A l’interior es veu Eva, com a dona de l’esquimal. Adam s’atura al llindar amb la mirada fixa, estupefacte.)
LLUCIFER
No et recorda una vella coneguda?
Abraça-la, que aquest bon home es pot
ofendre mortalment si aital honor
no prodigues envers la seva dona.
ADAM
I jo l’he d’abraçar, jo que una Aspŕsia
he tingut entre els braços? En aquesta
un altre cop veig clarejar el seu rostre,
perň com si es tornés, enmig dels besos,
un animal.
ESQUIMAL (entrant a la cabana)
Esposa meva, mira:
tenim visites. Rep-los com a amics!
EVA (tirant-se al coll d’Adam i estirant-lo cap a la cabana)
Estranger, sigues benvingut, reposa!
ADAM (desembolicant-se)
Auxili, Llucifer; lluny d’aquí, lluny!
Porta’m del meu futur cap al present,
que ja no vegi el meu destí salvatge:
aquest combat inútil; que mediti
si encara he d’afrontar el destí de Déu.
LLUCIFER
El somni s’ha acabat, Adam, desperta’t.