(Al Paradís. Al mig larbre del saber i el de la vida eterna. Arriben Adam i Eva; diferents animals els encerclen amb confiança benigna. Des de la porta oberta del cel irradia la glňria i se sent lharmonia suau de cors dŕngels. Dia fulgurant.)
EVA
Ah, viure, viure, que és formós i dolç!
ADAM
I ésser senyor tenint totes les coses.
EVA
Sentir que ens cuiden i per consegüent
no ens cal fer res sinó agrair humilment
a aquell que ens dóna tot aixň tan tendre.
ADAM
Ja veig que el teu principi és de dependre.
Eva, tinc set; amb quin encís ens miren
aquestes fruites.
EVA
Ten colliré una.
LA VEU DEL SENYOR
Alto, alto! The dat, amb tota engruna,
el món, perň aquests arbres deixals, deixals!
Perquč un altre esperit vetlla les fruites
plenes dencís i qui les tasta mor.
Allŕ tens el raďm que vermelleja.
Allŕ tofereix calma lombra dolça
a la xardor daquest migdia esplčndid.
ADAM
Una ordre estranya, i sembla ben severa.
EVA
Per quč estŕ prohibit? Per quč aquests arbres
són els més bells?
ADAM
I el cel, doncs, per quč és blau
i el bosc és verd? És prou que sigui així.
Fem cas daquesta veu; segueix-me, Eva.
(Sasseuen en un emparrat.)
EVA
Reclina el cap sobre el meu pit, que et venti.
(Una gran ventada. Llucifer apareix entre els fullatges.)
ADAM
Ah, dona, quč és aixň? Mai no he sentit
res de semblant; com si un hostil poder
caigués sobre nosaltres.
EVA
Jo tremolo.
També ha callat el so del cant celest.
ADAM
Aquí, al teu pit, encara crec sentir-lo.
EVA
I jo, si allŕ laurčola es cobreix
la trobo aquí dins els teus ulls, Adam.
On més podria, sinó en tu, trobar-la?
Jo, sols pel teu desig ardent creada
com el sol principesc que al corrent rŕpid
(perquč no sigui orfe a lunivers)
es pinta a si mateix damunt les aigües
i galanteja amb son company, alegre,
tot oblidant que aquell és solament
el retrat pŕl·lid del seu propi foc,
que tot seguit sense ell es dissoldria.
ADAM
No ho diguis, Eva, no mavergonyeixis.
Quč és la veu, si no hi ha qui lentengui?
Quč és el raig, si no el xucla el color?
Jo, quč seria si la meva vida
(com en flor i eco) no es desbotonés
en tu per renovar-se i estimar-mhi?
LLUCIFER
Jo, per quč escolto aquesta broma tendra?
Em giro, o altrament tindré vergonya
quan una ment calculadora i freda
senti enveja de lŕnima de nen.
(Un petit ocell comença a cantar en una branca propera.)
EVA
Escolta, Adam, ah, digues-me si sents
el cant damor daquest petit jocós.
ADAM
Jo escoltava el mormol de la riera
i em sembla que digual faisó cantava.
EVA
Quina harmonia, aimat, i quin delit:
tants jocs de veus amb un únic sentit.
LLUCIFER
Quč espero ja? A la feina: avant, avant.
De perdrels he jurat; doncs es perdran.
I tanmateix, de nou maturo i dubto:
no lluito en va amb les armes temptadores
que em donen el saber i lambició
en contra dells, si entre ells, com un refugi
un sentiment saixeca que els preserva
desllanguiments el cor i alça els que cauen.
Perň no hi pensem més. Qui gosa guanya.
(Una nova ventada. Llucifer apareix al davant de la parella aterrida. Laurčola es cobreix. Llucifer riu.)
De quč us meravelleu?
(A Eva, gue comença a fugir!)
Ah, grŕcil dona,
aturat! Deixat admirar un moment.
(Eva satura i sencoratja gradualment.)
(a part) Milers de cops veurem aquesta escena.
(En veu alta.) Adam, tens por?
ADAM
De tu, vil element?
LLUCIFER
(a part) Bon fundador duna orgullosa mena.
(En veu alta.) Salut, germŕ espiritual.
ADAM
Qui ets?
Has vingut des de baix o des de dalt?
LLUCIFER
Com vulguis. És igual entre nosaltres.
ADAM
No he sabut mai que al món hi hagi un altre home.
LLUCIFER
A poc a poc! Hi ha encara moltes coses
que ignores i que ignorarŕs. O et penses
potser que lanciŕ beneit va fer-te
de larena per compartir amb tu el món?
Tu has de lloar-lo, ell ha de mantenir-te;
et diu de prendre aixň i témer allň altre.
Et guarda i guia com un xai llanut.
No et cal la conscičncia que et desvetlli.
ADAM
Que no em desvetlli, doncs, la conscičncia?
żNo sento el goig, tan dolç, de lexistčncia
i el raig de sol benčfic damunt meu
i la infinita grŕcia del meu Déu,
quan ell va fer-me déu daquesta terra?
LLUCIFER
El petit cuc potser també sho pensa
menjant la teva fruita, i també lŕguila
mentre sabat sobre el petit ocell.
O quč et fa ser més noble? Una guspira
tan sols llostreja al vostre si, xic mňbil
incipient dun infinit poder;
igual que un cert oneig de la riera,
brillant per una estona, torna a caure
de sobte al gris profund del llit comú.
Sí, tens potser una cosa: el pensament
encarcarat al cor sense saber-ho;
aixň et faria adult, perquč amb la teva
força triessis entre el bé i el mal
i dirigissis tu la teva sort;
series eximit de la tutela.
Perň potser et val més com un cuc viure
al flonjo si del teu petit domini
i sense seny gastar-te amb tu la vida.
Que resignar-nos a la fe és molt cňmode
i estar dempeus noble, perň molest.
ADAM
Dius coses massa grans; jo mhi marejo.
EVA
Doncs jo mhi engresco: són belles i noves.
LLUCIFER
Amb el saber, perň, no nhi ba prou;
caldria encara la immortalitat
per encarnar-lo en obres admirables.
Quč pot fer lexistčncia dun pam?
Aquests dos arbres guarden, tota viva,
la joia al fons, i el creador ten priva.
Tastant allň tens el saber diví
i et dóna aixň la joventut sens fi.
EVA
Amb tot, el nostre creador és cruel.
ADAM
I si menganyes?
(Laurčola sasserena una mica.)
COR CELEST
Ai de tu, món pobre
temptat per lantic No!
LA VEU DEL SENYOR
Home, vigila!
ADAM
I aquesta veu?
LLUCIFER
El vent, que als brancs sesfila.
Torb i huracŕ,
deu-me una mŕ
i el gčnere humŕ
feu-me guanyar.
(Ventada. Laurčola es cobreix.)
Són meus, aquests dos arbres.
ADAM
I qui ets,
doncs, tu? Perquč tassembles a nosaltres.
LLUCIFER
Mira allŕ dalt girant pels núvols lŕguila;
mira aquí baix el talp gratant la terra:
són horitzons distints els que els cenyeixen;
el regne desperits et queda a fora
de lhoritzó i tens lhome al lloc més alt.
Mes lideal dun gos també és un gos
i, si taccepta per company, thonora.
Aixň no obstant, igual que tu el menysprees
i al damunt dell li marques el destí
com un déu beneint-lo o maleint-lo,
així us mirem de dalt a baix nosaltres,
del regne desperits altius partícips.
ADAM
Vols dir, per tant, que tu ets un esperit?
LLUCIFER
Sí, i el més poderós dels poderosos,
puix que al costat del tron el Senyor em dava
la meva part de sa més bella glňria.
ADAM
Per quč no vas romandre al cel esplčndid,
per quč has vingut al nostre món de pols?
LLUCIFER
Cansat del segon lloc, mera avorrida
la regular i invariable vida,
les veus de nens del cor celestial
que ho lloa tot i no troba cap mal
Jo vull la lluita, la desharmonia
que un nou poder i un món tot nou congria,
on lŕnima, ella sola, pot ser gran
i on em pot fer el valent dacompanyant.
ADAM
Déu ens ha dit que ens punirŕ si anem
per diferent camí que aquell que ens marca.
EVA
Per quč ens voldrŕ punir? Car, si el camí
ens marca en quč desitja els nostres passos
i ensems ens creŕ tals que, del pecat,
cap vincle no ens atregui a una altra banda,
per quč ens col·loca sobre un xuclador
pregon, ben marejats, per condemnar-nos?
O si ell va planejar també el pecat
com la tempesta al mig dels dies nítids,
aquella és més culpable perquč fa
remor, o aquests perquč amb escalf revifen?
LLUCIFER
Vet aquí, aparegué el primer filňsof.
Ten seguirŕ una munió, bufona,
que ho tornarŕ a tractar de mil maneres.
Molts aniran a raure al manicomi,
molts sesporuguiran, i ningú a port
no arribarŕ. Doncs, fora raons vanes.
Totes les coses tenen tants colors
que aquell que els vol percebre en sabrŕ menys,
en veurels tots, que al primer cop de vista
i ja no tindrŕ temps de decidir-se.
La mort de lacte és el raonament.
EVA
Ara mateix vaig a collir una fruita.
ADAM
La maleí el Senyor.
(Llucifer riu.)
Tanmateix, cull-la.
Que ens succeeixi el que ha de succeir-nos.
Siguem tan sapients com Déu.
(Assaboreixen la poma del saber; primer Eva, després Adam.)
EVA
I a més
joves eternament.
LLUCIFER
Doncs cap aquí.
De la immortalitat aquest és larbre.
Au, afanyeu-vos.
(Els atreu cap a laltre arbre; un querubí amb una espasa flamejant sinterposa al seu camí.)
EL QUERUBÍ
Fora, pecadors!
LA VEU DEL SENYOR
Adam Adam, tu mhas abandonat;
jo tabandono; a veure, sol, qué vals.
EVA
Estem perduts.
LLUCIFER
Que defalliu?
ADAM
No ho pensis!
Aixň és sols que tremolo en despertar-me.
Fora daquí, a on sigui; anem, companya!
Ja aquesta terra ens és deserta, estranya.
COR CELEST
Planyeu-vos, ah germans, amb plor dolgut.
Venç la mentida, el món estŕ perdut.