ESCENA III

(Un paisatge amb palmeres fora del Paradís. Una primitiva cabana de fusta. Adam clava a terra estaques com a tanca. Eva fa un emparrat. Llucifer.)

ADAM
Aixň és el meu domini. En lloc dei món
aquest espai serŕ la meva pŕtria.
Jo el tinc i, defensant-lo de les feres
nocives, a donar-me fruits l’obligo.

EVA
Jo faig un emparrat com el d’abans
i porto entre nosaltres en imatge
l’Edčn perdut.

LLUCIFER
      Quines paraules grans
que heu pronunciat. Propietat, llinatge:
seran el doble promotor del món
d’on naixeran les joies i les penes.
I creixeran sens treva aquestes dues
idees, fins que un jorn pŕtria i indústria
seran causants de tot el gran i noble,
perň devoradores dels seus fills.

ADAM
Tu parles amb enigmes. M’has promčs
el saber i he deixat el do espontani
per obtenir (bé que lluitant) grandesa.
I el resultat, quin és?

LLUCIFER
      Potser no ho sents?

ADAM
Sento que just quan Déu va abandonar-me
llançant-me a solituds amb les mans buides
també jo el vaig abandonar. Vaig fer-me
jo déu de mi, i per dret el que assoleixo
és meu. Tal és el meu poder i orgull.

LLUCIFER (a part)
Ninot buit, ara al cel d’esquena et gires;
veurem ton cor quan en cauran guspires.

EVA
Doncs per la meva banda el meu orgull
sols és que jo seré mare del món.

LLUCCFER (a part)
És de les dones gloriosa dčria
eternitzar el pecat i la misčria.

ADAM
I quč li he d’agrair? Sols l’existčncia?
Car si és aquesta digna de la cŕrrega
que porta és sols pel fruit del meu esforç.
El delit d’un vas d’aigua he de merčixer-lo
per l’ardor que la meva set em dóna.
El preu que val la mel d’una besada
és al desŕnim que li va al darrera.
Perň quan han caigut tots els fermalls
del meu agraďment, bé que sóc lliure
per fer la meva sort i destruir
tot el ciue palpejant vaig plantejar,
potser no hagués calgut la teva ajuda
perquč hauria estat prou la meva força,
i no em salvares de les greus manilles
amb quč el meu cos em lliga al món de pols.
Sento, sense saber-ne el nom, quč és
(un pčl, potser: més gran vergonya encara)
el que em limita l’ŕnima orgullosa.
Mira! Si salto el cos em torna a terra
i els ulls i les orelles no ern serveixen
per escrutar secretes llunyanies,
i si la ment m’atreu a altes esferes
la gana em compel·leix de nou a caure,
humiliant-me, a la vulgar matéria.

LLUCIFER
Aquesta corda és més forta que jo.

ADAM
Ah, llavors ets un esperit ben feble,
si aquesta teranyina, aquest no-res
que no han advertit mai milions d’éssers
i enmig del seu ordit, sentint-se lliures,
es mouen, que entreveuen sols uns nobles
i alts esperits, amb tot, et desafia.

LLUCIFER
Sols és aixň el que pot desafiar-me,
perquč és un esperit com jo mateix.
O et creus, puix que s’oculta i és silent
en actuar, que no és fort? No ho creguis:
seu a la fosca tot el que sacseja
i crea el món; que no es maregi, en veure-ho,
el cap. Només l’obra de l’home brilla
i fa soroll, closa en un pam de vida.

ADAM
Doncs deixa’m veure aquest funcionament
(només per un minut; saps que el meu cor
és fort), que en el que sóc pot influir-me
en mi mateix, tan deslligat, tan íntegre.

LLUCIFER
«Sóc», quin mot foll. Car fores i serŕs.
Néixer i desfer-se etern és tota vida.
Perň amb ulls d’esperit mira a l’entorn.

ADAM (tot el que dirŕ serdŕ visible)
Quin fluid hi ha al meu entorn que borbolleja
pujant amb força a dalt incessantment,
on es bifurca i fins als pols s’apressa
com una tempestat?

LLUCIFER
      És la calor,
que porta vida allŕ, al país dels glaços.

ADAM
I aquests dos rius de flama vora meu
que van brunzint i temo que em desviďn,
i tanmateix sento que em vivifiquen:
quč és aixň? Quč és, que m’hi atordeixo?

LLUCIFER
El magnetisme.

ADAM
      Sota meu la terra
trontolla. Allň que com a informe i sňlid
m’imaginava esdevingué matčria
irresistible, efervescent, que lluita
per viure, que s’esforça per la forma.
Allŕ un glaç, aquí un brot. Ah, en aquest caos,
on pararŕ l’illot clos del meu jo?
Quč esdevindrŕs, cos meu, en qui he posat
com en un estri ferm les esperances
tan impensadament quan desitjava
grans coses? Nen aviciat que alhora
mal i delit em portes, żdescendrŕs
en uns grapats de pols, mentre la resta
del teu ésser tan sols és aigua i aire
fugaç, que abans alegres vermellegen
i amb mi després als núvols s’evaporen?
Tots els meus mots i totes les idees
del meu cervell per parts es consumeixen.
Em cremaré! Potser aquest foc fatal
un enigmŕtic esperit l’atia,
perquč es vol escalfar amb la meva cendra.
Fora aital visió, que m’embogeix.
Trobar-me en un combat on em turmenta
entre cent elements la solitud,
que terrible, terrible! Ah, per quč vaig
apartar-me d’aquella providčncia
que el meu instint sentia sense veure-la
i el meu saber desitja, ja endebades?

EVA
Sí, així, també jo sento semblantment,
que quan tu combatrŕs contra les feres
o jo conrearé el jardí, ben lŕnguida,
contemplaré a l’entorn el món immens
sens veure-hi cap parent per cel ni terra,
ni cap amic que ens guardi i encoratgi.
No era així, antigament, en temps millors.

LLUCIFER (amb ironia)
Doncs, si és tan mesquina la vostra ŕnima
que us refredeu sens cura i mŕ sol·lícita
i us és tan necessari de dependre,
faré que us vingui un déu molt més afable
que el vell auster: és l’esperit custodi
d’aquesta terra; jo, del cor celest
que el conec: és un noi modest, bonic.
Esperit, vine aquí!
Veus? No em pots resistir.
Et crida l’antic No.
Qui pot gosar, si no?
(Prorrompen flames de la terra; es forma un núvol negre sňlid amb arc de Sant Martí, tronant terriblement.)

LLUCIFER (retrocedint)
Qui ets tu, monstre? A tu no t’he cridat.
L’esperit de la terra és dolç i feble.

LA VEU DE L’ESPERIT CUSTODI DE LA TERRA
El que veieres feble al cor celest
és infinit i regi al seu domini.
M’he presentat perquč calgué obeir
la veu de l’esperit, perň recorda
que pertorbar no és com governar.
Si em poso el rostre que em pertoca tu
t’abats, i aquests dos cucs els anihilo.

LLUCIFER
Doncs, digues, l’home com s’introdueix,
si et pren per déu, al teu costat altívol?

LA VEU DE L’ESPERIT CUSTODI DE LA TERRA
Dividit en fragments a l’aigua, als núvols,
als boscatges, a tots els llocs que esguarda
amb desig fort i allŕ on el cor eleva.
(Desapareix.)
(Unes nimfes grŕcils, juganeres, poblen el boscatge i la font.)

EVA
Ah, mira aquestes cares agradables,
fraternes; mira amb quin bell to ens saluden.
No hi ha cap vasta i rude solitud;
la benaurança amb elles ha vingut.
A la tristor i al dubte ens aparellen
mots encoratjadors i ens aconsellen.

LLUCIFER
Ningú un millor consell no us donarŕ
si, demanant-lo, el decidíreu ja
que uns éssers agradosos que responen
a les vostres preguntes tal com sonen:
es mostren somrients al cor albat
i cruels monstres al desesperat.
Us seguiran fins a les llums darreres
mudades en cent formes i maneres:
ombra fresca del cap intel·ligent
i ideal del cor jove eternament.

ADAM
Quč val, quč val que davant meu fulguri
un joc semblant, si no puc penetrar-hi
(a mi m’ha pertocat un altre enigma).
No em donis, Llucifer, més esperances.
Deixa’m saber-ho tot, com vas prometre’ns.

LLUCIFER (a part)
Aquest saber et serŕ tan amargant
que enyorarŕs un dia la ignorŕncia.
(En veu alta.) Pren pacičncia. Saps que el breu minut
del delit amb combats l’has de merčixer.
Abans et cal anar a moltes escoles,
sofrir molts desenganys, fins que hi entenguis.

ADAM
T’és molt senzill parlar de pacičncia:
tu tens l’eternitat esbatanada,
mes no he menjat de l’arbre de la vida,
jo, i un pam d’existčncia em fa anar amb presses.

LLUCIFER
Tot el que viu, viu igualment molt temps;
l’arbre de segles, i l’insecte d’hores,
es desvetlla, s’alegra, estima i cau
en complir el nombre dels desigs i els dies.
El temps no passa: canviem nosaltres.
Un segle, un dia, gairebé és igual.
També complirŕs tu el teu fi, no temis,
mes no creguis que el do de l’individu
estŕ encaixat dins aquest cos de fang.
Observa les formigues: mil obreres
caminen en desordre, irreflexives,
treballen cegament, erren i cauen;
perň el tot, individu permanent,
viu i treballa amb esperit comú;
segur que el pla marcat portarŕ a terme
fins que, arribant la fi, el conjunt s’aturi.
També el teu cos de pols s’ha de dissoldre,
és cert, perň en cent formes reviurŕs
i no caldrŕ que recomencis res;
si peques, en ton fill rebrŕs el cŕstig
continuant en ell el teu poagre.
Tot el que experimentes, sents i aprens
serŕ, en milions d’anys, la teva hisenda.

ADAM
Aixň és la retrospecció del vell,
perň el desig fervent del meu cor jove
és aüllar el futur, i així saber
per quč lluito i sofreixo jo, per quč.

EVA
Que vegi jo si no serŕ malmesa
o no es perdrŕ, amb tants canvis, ma bellesa.

LLUCIFER
Sigui! Us sotmeto a un encantament
perquč el futur fins al darrer moment
vegeu, d’un somni lleu prenent la imatge.
Mes si veieu com és d’absurd el fi
i de greu el combat on hi ha el camí
que feu, perquč no us toqui el descoratge
ni deixeu la batalla, al cel vull dar
un petit raig que us encoratjarŕ
dient que tot aixň que va mostrant-se
és fal·laç, i aquest raig és l’esperança.
(Mentrestant condueix Adam i Eva a la cabana i aquests s’hi adormen.)


VisszaKezdőlapElőre