ESCENA IV

(A l’Egipte. Al davant, un pňrtic obert. Adam com a faraó, jove, al seu tron. Llucifer com a ministre seu; en una llunyania considerable hi ha un seguici esplčndid. Al fons, esclaus aixecant una pirŕmide, vigilats per capatassos que mantenen l’ordre amb xurriaques. Un dia clar.)

LLUCIFER
Majestat! El teu poble, que daria
per tu la seva sang amb alegria,
pregunta neguitós quč priva al gran
faraó del descans sobre el seu soli.
Doncs, per quč sacrifiques el delit
del dia i el dolç somni de la nit
i no encomanes que de cap projecte
tingui cura l’esclau a qui aixň afecta?
Puix que en aquest vast món tota la glňria
és teva, i el domini, i la delícia
que un home pugui suportar. Senyor
et diuen els grans béns de cent províncies;
per tu llur flor olorosa obre el seu calze
i acreixen fruites dolces sols per tu.
Sospira sols per tu el pit de mil dones:
la beutat rossa dels ulls lŕnguids, fina,
suau com un miratge juganer,
la nena bruna amb llavis anhelants
i una passió folla als ulls, són teves.
La seva sort depčn del teu caprici
i totes es tindran per satisfetes
si poden amanir alguns minuts teus.

ADAM
Al cor no gens m’excita tot aixň:
és l’obligat tribut, i no hi batallo;
no ho dec als meus esforços; perň aquí
amb la creació en quč avui treballo
em penso que he trobat el bon camí
que porta a la grandesa veritable.
Son art serŕ admirat per la natura
i milers d’anys pregonarŕ el nom meu.
No l’abatran sotracs ni terratrčmols.
Ja l’home ha esdevingut més fort que Déu.

LLUCIFER
Ah, faraó, amb tot, aquesta dčria
et fa feliç? Amb la mŕ al pit contesta’m!

ADAM
No gens. Em sento un buit; buit inefable.
Tant se val; no he volgut felicitat
sinó glňria, i al meu davant se m’obre.
Perň que el poble ignori el meu turment.
Si em compadís, ja no m’adoraria.

LLUCIFER
I si tu sol un dia t’adonessis
que és vanitat sols d’un minut, la glňria?

ADAM
No pot ser.

LLUCIFER
      I si fos?

ADAM
      M’hi moriria
tot maleint darrera meu el món.

LLUCIFER
No morirŕs, ans te n’adonarŕs
i amb igual čxit recomençarŕs.
(Els capatassos peguen a un dels esclaus treballadors, tant que ell, lamentant-se i perseguit, corre fins al pňrtic obert i es deixa caure davant el tron.)

ESCLAU
Senyor, ajuda’m!
(Eva, com a dona de l’esclau, surt d’entre els obrers; s’ínclina sobre el seu marit amb un xiscle ple de dolor.)

EVA
      Vanament li implores.
Qui dels nostres turments no ha estat partícip
no et sent, no et sent! La veu de l’ai és feble
i el soli és alt. Per quč a mi no em supliques
que et tapi amb el meu cos i esmorteixi
tots els assots?

ADAM
(als capatassos que irrompen i volen treure brutalment l’esclau i la seva dona)
      Deixeu-lo aquí i ancu-vos-en!
(Els capatassos marxen.)
Quin sentiment estrany se’m filtra al cor?
Qui és aquesta dona? Amb quin encís
abaixa el faraó, com amb cadenes,
fins a ella, que es rebolca dins la pols?
(Es posa dret.)

LLUCIFER
Aixň és un d’aquells fils amb quč el Senyor,
burleta, t’encerclŕ per recordar-te
que ets una eruga quan, farcit d’orgull,
com una papallona vagareges.
Ja has vist com és de fort aquest fil prim;
dels nostres dits rellisca, i per aixň
no puc trencar-lo.

ADAM (baixa els esglaons del tron)
      A més, te’n guardarŕs!
Tant com m’és ofensiu, m’és agradable!

LLUCIFER
Perň no escau de gemegar-hi a sota
a un savi i rei.

ADAM
      I doncs, quč vols que faci?

LLUCIFER (amb ironia)
No queda altre remei més que el saber
negui que hi ha aquest fil tan amagat
i se’n burlin la força i la matčria.

ADAM
Doncs jo no puc burlar-me’n ni negar-lo.

EVA
Ah, estimat meu, la teva sang que raja
l’aturo. Et fan molt mal, oi, les ferides?

ESCLAU
Només la vida, i no per gaire temps.

EVA
No és cert, no és cert! Per quč hauries viscut
fins ara, si morissis en trobar-me?

ESCLAU
El pobre, per quč viu? A la pirŕmide
del poderós porta els carreus i mor
sota el seu jou. Tants milions per un.

ADAM
Ah, Llucifer, és un parlar terrible!

LLUCIFER
El foll deliri de l’agonitzant.

ADAM
Perň quč deia?

LLUCIFER
      Quč és el que t’afecta,
gran faraó? Bé et dic que és una cosa
molt gran: hi ha un esclau menys sobre la terra.

EVA
Tu creus que és una xifra vil, jo crec
que és un món. Ai, ai, qui m’estimarŕ?

ESCLAU
Jo més no, dona: oblida’m ja per sempre.
(Mor.)

ADAM
Ho faré jo! Traieu el mort d’aquí!
(Aixequen el mort.)
Amunt, dona! El coixí del tron et toca
d’ocupar: ets princesa de la grŕcia
tant com jo príncep del poder! Calia
que ens trobéssim on fos.

EVA
      Gran faraó,
sé que el destí del pobre és que tu el manis,
i jo no me n’excuso; només deixa’m
una mica de temps, i després mana’m!

ADAM
Prou d’aquest mot! Ah, és que el meu imperi
no passa de la veu del manament?

EVA
És prou si, de moment, el manament
tan dolorós no em toca; no li envegis
de bon principi, al mort, la meva llŕgrima!
Que n’és de bell, Déu meu, que n’és de bell!
(S’inclina.)

ADAM
És bell i mort: quin cas contradictori!
mostra una calma al nostre esforç irňnica,
compassiva a la nostra vanitat.

LLUCIFER
Et diu l’esclau rebel, desafiant-te:
he esdevingut més fort que els teus grillons.

ADAM
La pau al mort, i al viu la benaurança!
Ell no sent els teus plors, i a mi em turmenta
no tenir el teu somrís.
(S’emporten el mort a fóra. Adam duu Eva al tron.)
      Al costat meu,
dona. Que és dolç, de descansar al teu pit.
(Lamentació entre els obrers. Eva s’estremeix.)
Quč t’ocorre, amor meu?

EVA
      Ah, que no sents
l’ai del poble?

ADAM
      Per primer cop l’escolto.
No és un bell so, per cert; mes deixa-ho córrer,
besa’m i oblida el món.
(A Llucifer.)             Tu, fes que callin.

LLUCIFER
M’és impossible; aixň és un dret del poble:
juntament amb el jou el rep d’herčncia.
(Veu d’ai de nou; Eva xiscla. Adam s’aixeca.)

ADAM
Dona meva, jo veig que tu sofreixes
perň no sé ajudar-te. Pel teu cor
la veu de l’ai, com un llampec, em cau
al cap i sento el món que clama auxili.

EVA
Ah, aixafa’m, mes perdona’m faraó,
si l’ai del poble em priva de la calma!
Ves, sóc la teva esclava, prou que ho sé,
i és sols per divertir-te que tinc vida;
ho oblido tot: misčries, dignitats,
il·lusions, el mort… que el meu somriure
sigui de joia i el meu bes de foc;
perň si el poble, amb milions de braços,
es queixa dels assots al dors punyents,
d’un cos adolorit jo part migrada,
jo la filla del poble separada,
també al cor sento tots aquests turments.

ADAM
Jo els sento al teu costat. El mort ja ho deia:
tants milions per un.

EVA
      Gran faraó!
T’has tornat llňbrec i jo en sóc la causa,
treu-me d’aquí, o ensenya’m la manera
de fer-se el sord.

ADAM
      Tu ets la millor mestra,
perquč m’has ensenyat a sentir l’ai.
Que no el senti mai més! Que sigui lliure
el poble esclau. Quč pot valer la glňria
que sols personalment assoleix l’home
perdent-ne milions i amb el dolor
de milions on l’home expira? Sento
milions de turments per una joia.

LLUCIFER
Ah, faraó, t’exaltes, car la massa
és l’animal a qui el destí condemna
a fer rodar el molí de tots els rčgims;
ha estat creada per a aixň. Eximeix-la
suara: el que tu llences, tota sola
no ho guanya, i demŕ es busca un nou senyor.
O és que sobre el seu coll podries seure
si no sentís necessitat de l’amo?
si al seu pit habités la conscičncia?

ADAM
Per quč es lamenta, com si li dolgués
la servitud?

LLUCIFER
      Li dol no sap bé quč.
Car tots els homes volen el domini.
Aquest sentit, no pas la germanor,
vers la bandera de la llibertat
empeny la massa, sense desvetllar-la
del tot; només la burxa un lleu auguri
d’haver totes les novetats que neguen
el que existeix, tot esperant de veure-hi
com encarnats els somnis il·lusoris
de la felicitat; s’assembla el poble
a un mar pregon; ni el raig de sol més clar
no li penetra el gruix: serŕ tot fosc
menys l’ona que a la seva superfície
es reflecteix, i ets tu, potser, aquesta ona.

ADAM
I per quč jo?

LLUCIFER
      O un altre, parent teu,
al qual el poble dóna el seu carisma
i, de la llibertat fent-se admirable
campió, et gosa prendre el lloc esplčndid.
Mentre, la massa, que no hi guanya res,
tot canviant-li el nom conserva l’amo.

ADAM
Infinit cercle, aquest primfilament
que fas, del qual potser no hi ha escapada.

LLUCIFER
D’escapada n’hi ha. Dóna cadenes
i anells a aquests escassos escollits
i altres joguines tot dient: T’empenyo
sobre la massa, aixň et dóna noblesa.
Ells s’ho creuran i menyspreant el poble
toleraran que tu també els menyspreďs.

ADAM
No em temptis amb encisadors sofismes.
Fora amb els serfs! Que sigui tothom lliure!
Proclama’ls el que he dit, perň de pressa,
que sigui tard si arribo a penedir-me’n.

LLUCIFER (a part)
Doncs endavant pel teu camí, ferreny!
Creu-te que avances, quan l’atzar t’empeny.
(Surt.)

ADAM
I que aquesta obra quedi inacabada,
ruďna que adverteixi els ambiciosos
i enigma del poder i feblesa nostres.
(Fora, amb grans crits d’alegria, els obrers s’espargeixen. Llucifer torna.)
Alegra’t, pobre, perquč la grandesa
s’inclina davant teu, mes no per força.

EVA
Ah, estimat meu, consola’t; en tot cas
quč val la glňria rígida que llisca
com una freda serp entre nosaltres?

ADAM
Perň és gran, perň és gran!

EVA
      Au, fora! Veus?
S’ha emmudit l’ai; no ens interromp la joia.
Descansant al meu pit, quč més desitges?

ADAM
Ah, dona, tens un horitzó caduc
i estret, i aixň t’atreu l’home orgullós.
La força ha d’estimar sols la feblesa,
com els pares sol·lícits protegeixen
el seu fill indefens amb més ardor.

EVA
Ah, faraó, potser jo t’avorreixo
amb tanta xerrameca inútil, ximple.
En va, si no sóc més intel·ligent.

ADAM
Ni vulguis ser-ne més, aimada meva,
jo mateix tinc prou ment, i si m’inclino
sobre el teu pit no és pel poder i grandesa
ni pel saber, que tot aixň als meus llibres
ho puc trobar millor. Doncs, tu només
parla, parla que et vull sentir la veu.
Que el seu ressň es difongui pel meu cor!
I tant se val quč dius; ah, qui pregunta
quč canta l’ocellet? I aixň no obstant
amb dolç pressentiment oďm sos cŕntics.
Tu sigues només flor, fotesa cara,
inútil, perň bella: és el seu mčrit.
(A Lucifer.)
Perň un desig m’arrenca del meu čxtasi,
un desig boig, potser; mes ah, compleix-lo:
deixa’m que llenci una mirada audaç
cap endavant; passats uns milers d’anys
quč quedarŕ del meu renom?

LLUCIFER
      Suara,
quan us beseu, no sents l’aura suau
que t’acarona el rostre i que s’envola?
Un vel de pols finíssim arreu queda;
la pols d’un any és sols d’algunes línies;
en un segle, ja arriba a ser d’uns colzes,
uns milers d’anys t’enterren les pirŕmides,
dunes de sorra colguen el teu nom,
al teu plaent jardí els xacals udolen
i al desert campa gent serva i captaire.
(Tot el que diu serŕ visible.)
I no ho fa una tempesta que sacseja
el cel, ni un terratrčmol que bramula:
sols l’aura feble que t’acaricia.

ADAM
És horrorós!

LLUCIFER (amb ironia)
      No temis, només l’ŕnima
perdrŕs, perň el teu cos, com una mómia,
el veuran curiosos escolars
tot deformat, ja sense l’escriptura
que deia si era un serf, o si manava…
(Clava una puntada de peu a la mňmia que mentrestant ha aparegut davant el tron, i lentament rodola pels esglaons avall.)

ADAM (aixecant-se de cop)
Fora, infernal espectre, esforços vans
i cobejances fŕtues! Com sona
a mes oďdes: milions per un!
Els he de fer valer en un estat lliure
(enlloc més no és possible). L’individu
s’esborri en viure la comunitat
que aplega cada u dins el seu tot!

EVA
I a mi, que t’estimava, també em deixes?

ADAM
Sí: a tu igual que el tron i tot ho deixo.
Llucifer, porta’m cap a un altre fi,
perquč he perdut en aquest fals camí
molt de bell temps.
(Parteix, desembeinant l’espasa.)

EVA
      Rei meu, quan, tot fallit,
retornis, tens refugi en aquest pit.

ADAM
Sí, sí; ho sospito: a tu també, amb la forma
purificada, et trobaré. Aleshores
ja no m’abraçarŕs per manament,
sinó com un igual, sentint el goig.
(Marxa.)

LLUCIFER
No galopegis tant; hi ha temps de veres
d’atčnyer el fi, potser abans del que esperes.
Tu plorarŕs veient com n’és, de va,
i jo em riuré de tu. Doncs, anem ja!


VisszaKezdőlapElőre