(A Roma. Pňrtic obert, umb estŕtues de déus i vasos ornamentats en els quals cremen aromes; amb panorama cap als Apenins. Al mig, aula parada amb tres lčctiques. Adam, com a Sergiol, Llucifer, com a Miló, i Cŕtul: llibertins; Eva. com a Júlia, Hípia i Clúvia: prostitutes; frívolament vestits es disbauxen. En una estrada combaten uns gladiadors; uns esclaus s’estan drets, promptes a les ordres; uns flautistes toquen. Hora foscant; més tard: nit.)
CŔTUL
Veus, Sergiol, si en té, de zel i traça
aquest gladiador amb cínta vermella?
Jo apostaria que ell vencerŕ l’altre.
ADAM
No, per Hčrcules!
CŔTUL
Ah, qué dius? Per Hčrcules?
Qui creu encara en déus entre nosaltres?
Més val que diguis per la teva Júlia.
ADAM
Sigui!
LLUCIFER
Jures per una base forta:
emplaçant un fals déu al lloc d’un altre.
Perň com hem d’entendre aixň que jures?
Per la seva bellesa, el teu amor,
o la seva fidelitat mateixa?
CŔTUL
La grŕcia és passatgera, i si no ho fos
el que ara et plau demŕ t’avorriria,
i et corprčn una noia menys galana
perquč la novetat ja és prou estímul.
ADAM
Sé prou que m’és fidel. O qui prodiga
més que jo en una dama?
HÍPIA
Ah, ets jocós!
És que pots abraçar-la sense fi?
I si poguessis, tu que insaciable
busques plaer i debades vagareges,
car pots trobar només en cada dona
sengles parts de la joia separades
en tant que l’ideal de la bellesa
i del plaer voleia inassolible
al teu davant, com saps si un capritx seu
no la seduirŕ, una fantasia?
Músculs abruptes d’un gladiador!
ADAM
Tens raó, tens raó i és bona, Hípia!
Per quč un plaer semblant, igual que Tŕntal,
m’atreu, si jo no tinc la força d’Hčrcules
ni, com Proteu, el do de canviar,
i un trist captiu, després d’una setmana
d’esforç frueix d’una hora que el seu amo
desitja en va? żPotser el delit no és més
que un got d’aigua que treu la set al lŕnguid
i mata aquell que es llença a les escumes?
LLUCIFER
Ah, gran curs de moral, entre les sines
de belles noies, amb un vas florit.
Perň, la vostra aposta?
ADAM
Si jo perdo
Júlia és teva.
CŔTUL
I si guanyes?
ADAM
Em regales
el teu cavall.
CŔTUL
D’aquí a quatre setmanes
reclama-la, o la llenço a les anguiles.
LLUCIFER
Mira quin peix més gras tens aquí, Júlia:
menja-te’l, que n’engreixarŕs un altre.
EVA
I no ha de disbauxar-se un cuc horrible
al teu damunt, també? Doncs que s’alegri
qui viu o, si no pot, almenys que rigui.
(Beu.)
ADAM (al gladiador)
Au, no cedeixis!
CŔTUL
Endavant amb força!
(Cau el gladiador de Cŕtul i alça els dits suplicant per la seva vida. Adam vol donar-li el signe de clemčncia, perň Cŕtul li agafa la mŕ i, estrenyent el puny, sosté el seu polze cap al gladiador.)
Recipe ferrum! Bord covard! Encara
em queden prou esclaus; no sóc avar.
Qui de vosaltres escatimaria,
belles dames, aquest acte excitant?
Puix que és més dolç el bes i més ardent
el desig quan un xic de sang es vessa.
(Mentrestant, el gladiador ha estat executat pel seu adversari.)
ADAM
He guanyat el cavall; acosta’t, Júlia,
abraça’m! Emporteu-vos el cadŕver!
Dansaires, feu una altra pantomima;
avui ja n’hi ha prou, d’aquestes.
(Treuen et mort a fora; les dansaires ocupen l’estrada.)
CŔTUL
Clúvia,
tu vine amb mi, que no suporto veure
que altres s’abracen.
LLUCIFER
I nosaltres, Hípia?
Quč et sembla si seguim el seu exemple?
Perň llepa’t els llavis, que no hi tinguis
verí. I ara, fruďm-ne, colometa.
ADAM
Digues, per quč et batega tant el cor?
Al damunt d’ell no puc calmar-me, Júlia.
(Xiuxiuegen.)
LLUCIFER
Sents? Aquest foll encara diu del cor.
CŔTUL
Mira, estimada, el teu amor no el toco;
fes-ne el que vulguis (mentre jo no ho sŕpiga)
si el teu bes és ardent i el tinc a punt.
CLÚVIA
Amant tan generós, brindo per tu!
(Beu.)
CŔTUL
Bé, Clúvia, bé; amb tot, el teu braç tendre,
els teus pits flonjos, no me’ls neguis; mira:
també del cap em llisca la garlanda.
(Cap a les dansaires.)
Heus aquí un gir magnífic de la vostra
dansa. Quin foc lasciu unint-se amb grŕcia!
CLÚVIA
Et tapo els ulls, a veure si així trobes
allň pel qual també jo competeixo
sense poder merčixer ni un sol mot.
(Assenyalant Llucifer.)
Mira, més aviat, la cara fada
d’aquest: per quč li cal aquella noia
bonica, si no pot fer-ne altre ús
més que deixar-la dormitar, mentre ell
amb un somriure irňnic i els ulls freds
segueix cent coses dolces, bé que vanes,
que perfumen el fil de la conversa?
CŔTUL
Aital semblança posa un vel de glaç
sobre la poesia de tot cercle.
Qui es resisteix i no permet que l’ŕnima
li rapti un lleu encís no és un bon home
i faria millor quedant-se a casa.
HÍPIA
És cert, gairebé temo que en el pobre
ja estigui concebuda la mort negra
que assota la ciutat.
ADAM
Fora aquest rostre
de dol. Volem una cançó escabrosa!
Qui de vosaltres sap la més bonica?
HÍPIA (canta)
Amb l’amor, amb el vi,
no ens acabem d’omplir.
A cada got hi ha
diferent matís,
i daura les nostres vides
com raig de sol l’ocult fossar
i’čxtasi tan dolç i llis.
Amb l’amor, amb el vi,
no ens acabem d’omplir.
Cada noia ens fa
diferent encís,
i daura les nostres vides
com raig de sol l’ocult fossar
l’čxtasi tan dolç i llis.
CŔTUL
Bé, ha estat bona. I tu quč expliques, Clúvia?
CLÚVIA (canta)
Un món ben foll abans hi havia:
Lucrčcia espňs ja no tenia
quan un galant va anar-la a veure;
no li fa un bes, ni vol cap lleure,
ni a cap bordell alegre corre:
un ferro fred al pit s’ensorra.
TOTS
Fruďm d’un món savi, avui dia.
Fruďm vivint-hi amb alegria!
CLÚVIA
Un món ben foll abans hi havia:
Brutus no jeia a la masia;
amb glavi, com soldat abjecte,
va anar a combatre, amb quin objecte?
Pel bé del poble miserable
morí a l’ermot intransitable
TOTS
Fruďm d’un món saví, avui dia.
Fruďm vivint-hi amb alegria!
CLÚVIA
Un món ben foll abans hi havia:
herois d’insana fantasia
creien en sants que ara ens fan riure;
si uns folls d’aquests tornen a viure
al circ podran servir de veres:
jocs a la gent, menjar a les feres.
TOTS
Fruďm d’un món savi, avui dia.
Fruďm vivint-hi amb alegria!
LLUCIFER
Ah Clúvia, t’has posat pel damunt d’Hípia.
Voldria ser el poeta d’aquest cant.
ADAM
I tu no cantes? Quč et capfica, Júlia?
Al nostre entorn tot riu i es diverteix;
no et sap bo descansar sobre el meu pit?
EVA
Ah, Sergiol, i tant! Perň perdona’m
si em posa trista la felicitat.
Crec que és en va tot el que rialleja.
Hi ha barrejada al nostre instant mčs dolç
també una gota del dolor inefable;
el pressentim, potser, com una flor
que es marcirŕ.
ADAM
També, com tu, jo ho sento.
EVA
I sobretot, si sento cants i músiques
no escolto les paraules d’estrets límits,
perquč el corrent de veus com una nau
em gronxa, i el ressň vibrant em porta
volant, al mig d’un somni, a llunyans dies
on era, entre palmeres al solell,
com els nens innocents i juganers
í l’ŕnima em sentia noble i santa,
Tot és follia, un somni que m’encanta,
perdona’m, i em desvetllo fent-te un bes.
ADAM
Fora danses i músiques! M’embafen
les onades d’aquesta dolçor eterna.
Ara al meu cor plauria l’amargor.
Hel·lčbor al meu vi, fiblans als llavis
vermells, perill amenaçant-me el cap!
(Les dansaires marxen; de fora se senten lamentacions.)
Quin crit se’m fica tant al moll dels ossos?
LLUCIFER
Estan crucificant uns d’aquells ximples
que en la fraternitat i el dret somnien.
CŔTUL
Ho tenen merescut. Per quč no es queden
a casa, per gaudir en oblit del món,
i van a discutir les coses d’altri?
LLUCIFER
El pobre vol que el ric el consideri
germŕ. Permuta’ls, i ell et crucifica.
CŔTUL
Doncs deixa que ens riguem de la misčria,
del poder, de la pesta que ara delma
la ciutat, dels destins que els déus imposen.
(Lamentació, de nou.)
ADAM (a si mateix)
Sento com un ressň vibrant que em porta
volant, al mig d’un somni, a llunyans dies
on l’ŕnima em sentia noble i santa.
No és aixň el que deies, Júlia?
EVA
Sí.
(Mentrestant s’ha fet fosc. Pel davant del pňrtic desfila un enterrament amb tíbies, torxes, dones que es planyen. Per una estona, tot el grup s’ha enfonsat en un silenci rígid.)
LLUCIFER (esclafint de riure)
Ja veig que el bon humor s’ha ennuvolat;
żja no hi ha vi, o s’acaben les facčcies
i ŕdhuc el senyor fat ja se n’afarta?
żPotser té tanta por, algú de nosaltres,
que es vulgui convertir?
ADAM (etzibant-li el got)
Perd-te, si ho creus!
LLUCIFER
Ja cridaré un nou hoste entre nosaltres.
Potser durŕ un humor rejovenit
amb ell. Ep, serfs, porteu-me de seguida
aquell que ara s’acosta amb llum de torxes.
Li oferirem un got per si vol beure.
(Porten el mort en un taüt obert i et col·loquen a la taula. El seguici queda al fons. Lluciferel saluda.)
Beu, company, demŕ a mi i avui a tu!
HÍPIA
Potser t’estimes més un bes?
LLUCIFER
Abraça’l
i de pas pren-li l’óbol de la boca!
HÍPIA
Si et beso a tu, per quč no puc besar-lo?
(Besa el mort. L’apňstol Pere avança des del seguici.)
L’APŇSTOL PERE
Atura’t, és la pesta aixň que aspires.
(Tots s’esgarifen, incorporant-se.)
TOTS
La pesta! - Quin horror! - Fora d’aquí!
L’APŇSTOL PERE
Gčnere vil! Nissaga de covards!
Mentre tens el somrís de la fortuna,
insolent, com la mosca al raig de sol,
de Déu i la virtut vas fent escarni;
perň quan a la porta hi ha un perill
que truca, quan el dit de Déu et toca,
et desesperes miserablement.
No sents que t’oprimeix del cel el cŕstig
amb pes terrible? Mira al teu entorn:
la ciutat cau; de fora un poble rude
ve a trepitjar-te els camps ufans, daurats;
tot l’ordre es descompon, ningú no mana
i no obeeix ningú. Els furts i els crims
alcen el cap entre les llars pacífiques,
seguits de l’afany pŕl·lid i l’esglai;
i ja no es troba pietat ni ajuda
en cel ni terra Oi que no pots am l’čxtasi
de tants plaers esmorteir la veu
que al fons del pit t’alarma i que debades
et crida a un fi més alt? Oi que no sents
cap satisfacció, i que només fŕstic
desvetllen al teu cor aquests delits?
I mires a l’entorn anguniant-te
amb balbuceig; en va: ja no tens fe
en els vells déus encarcarats en pedres.
(Les estŕtues dels déus s’esfondren.)
S’esfondren, i no trobes un nou déu
que t’alci de l’escňria. Una altra volta
mira a l’entorn qué mina la ciutat
més poderosament que tota pesta:
molts abandonen les lliteres blanes
perquč els espais deserts de la Tebaida
es poblin amb asprius anacoretes,
buscant-hi alguna cosa que els exciti
i aixequi els seus sentits tan esmussats.
I tu et destruirŕs, nissaga borda,
des de la flor del món que ara despunta.
HÍPIA (desplomant-se damunt la taula)
Ai, ai de mi, sento un dolor terrible,
una suor glaçada, el foc de l’orcus…
La pesta, aixň és la pesta. Ai, em perdré!
żNo em protegeix ningú, cap de vosaltres
que a prop meu compartíreu tants plaers?
LLUCIFER
Avui a tu i demŕ a mi, estimada.
HÍPIA
Doncs mateu-me, o hauré de maleir-vos.
L’APŇSTOL PERE (acostant-se-li)
No, filla, no reneguis; al contrari,
perdona! Déu i jo et protegirem;
el gran Déu, l’etern Déu de l’amor sant.
Eleva’t, doncs, a Ell; amb aquesta aigua
la teva ŕnima es renta de l’escňria
i va corrents a Ell.
(La bateja prenent aigua d’un dels gots de la taula.)
HÍPIA
Pare, m’alleujo.
(Mor.)
CŔTUL (partint)
Jo, avui mateix me’n vaig a la Tebaida.
El món pecaminós ja em fastigueja.
CLÚVIA
Jo t’acompanyo, doncs; espera’m, Cŕtul.
(Surten.)
ADAM (pensarós, avança; Eva el segueix)
I tu encara ets aquí; digues-me, Júlia,
quč cerques on la mort s’enduu la joia.
EVA
I no és el meu lloc allŕ on ets tu?
Ah, Sergiol, quants nobles sentiments
en aquest pit al teu abast tenies,
on plaers passatgers només buscaves.
ADAM
I jo dins meu també. Ves quina llŕstima!
Perdre’s de forma miserable i trista
i abans, només sofrir. Ah, si hi ha Déu!
(S’agenolla; aixeca els braços cap al cel.)
Si ens guarda i té poder sobre nosaltres,
porti un nou poble i una nova idea
al món; aquell, per renovar la sang
als bords; aquesta, per donar un impuls
als més nobles, que els alci. El que teníem
tot s’ha gastat, i per crear quelcom
de nou no som prou forts. Déu meu, escolta’m!
(Al cel, en una aurčola, apareix la creu. Del darrera de les muntanyes es veu la vermellor de ciutats cremant-se. Des dels cims baixen tropes semisalvatges. De lluny se sent un himne devot.)
LLUCIFER (a si mateix)
Veient aixň se m’estremeix l’esquena,
perň no lluito amb homes? Al meu lloc
es posen ells si el meu esforç és poc.
Ja he vist molts cops tan divertida escena.
La glňria s’anirŕ fonent, i en peu
romandrŕ encara, xopa en sang, la creu.
L’APŇSTOL PERE
El Senyor t’ha escoltat. Mira a l’entorn:
la terra embastardida es veu renéixer.
Aquests estols de bŕrbars, amb pell d’ós,
llançats a devastar ciutats esplčndides
sobre cavalls que petgen vells sembrats
i que entre murs de temples ruďnosos
troben estable, nova sang duran
a venes envilides i minvades.
Aquests que al mig del circ entonen himnes
mentre el tigre cruel el cor se’ls menja
és la fraternitat el que prediquen
i l’alliberament de l’individu,
idees que sacsejaran el món.
ADAM
Ah, sento ja que l’ŕnima em demana
més que coixins turgents amb joia blana;
sentir amb ritme pel cor la sang passant
és un plaer; n’hi ha algun de semblant?
L’APŇSTOL PERE
Tingues, doncs, aquest fi: glňria a Déu
i feina a tu mateix. És l’individu
lliure per fer valer tot el que tingui.
Només el lliga un manament: l’amor.
ADAM
Au, doncs, a batallar, i au, a exaltar-nos
per la nova doctrina i el nou món;
que sigui la virtut del cavaller
la seva flor, i la seva poesia
vora l’altar, feta ideal, la dona.
(Surt, recolzat en Pere.)
LLUCIFER
Ah, veig que et crida l’impossible, Adam!
És gloriós i digne, sí, aquest clam
que et puja al cel, i a Déu és agradable,
i et fa desesperar, i plau al diable.
(Els segueix.)