(A Praga. Jardí del palau imperial. A la dreta, un emparrat; a l’esquerra, un observatori; davant seu un balcó espaiós amb l’escriptori de Kepler una cadira i instruments astronňmics. Llucifer, com a fŕmul de Kepler, al balcó. Al jardí es passegen grups de cortesans i dames, entre ells Eva, com a Bŕrbara, la dona de Kepler. L’emperador Rodolf i Adam, com a Kepler, conversen animadament. Al fons crema la foguera d’un heretge. Vespre; més tard: nit. Dos cortesans, pussant per la part davantera de l’escenari.)
PRIMER CORTESŔ
Qui és el qui de nou allí s’escalfa?
Heretge o bruixa?
SEGON CORTESŔ
No ho sé pas. Avui
aixň ja no interessa; ja només
s’aplega a les fogueres la canalla,
perň no hi va frenčtica de joia;
sols mira entre silencis i murmuris.
PRIMER CORTESŔ
Als meus temps era festa una tal cosa;
la cort, tot el món noble, hi acudia.
Ai, així degeneren els bons temps.
(Passen.)
LLUCIFER
Fa bo, aquest foc en una nit tan fresca;
ben cert, ben cert, fa molt de temps que escalfa.
Perň temo que un jorn proper s’apagui,
no per cap resolució viril
ni cedint lloc a una altra opinió,
sinó perquč en un temps d’indiferčncia
no hi haurŕ qui l’atiď amb més estelles,
i jo passaré fred. Les grans idees,
quč s’hi pot fer, mesquinament decauen.
(Se’n va cap a la torre.)
(Rodolf i Kepler avancen cap a la part davantera de l’escenari.)
RODOLF
Kepler, fes-me l’horňscop! He tingut
a la nit un mal somni que em fa témer
a quines conjuntures hi ha el meu astre.
Al seu halo sorgí un signe sinistre,
vora el cap del Serpent, ja fa alguns dies.
ADAM
Us el faré, senyor, tal com voleu.
RODOLF
Quan aquests dies climatčrics passin
reprendrem la Gran Obra, que deixŕrem
sens resultat ni efecte l’altre dia.
He retornat a l’Hermes Trismegist,
Sinesi, Paracels, Albert, la Clau
de Salomó i obres semblants, i em penso
que ja sé quina falta vam cometre.
Quan vŕrem fer suar el rei envellit,
el corb i el lleó roig aparegueren,
després s’hi decantŕ el mercuri doble
sota l’influx conjunt dels dos planetes
i s’hi va deposar sal filosňfica
dels metalls. Perň el foc humit hi errŕrem,
l’aigua seca, i així no es produďren
les santes noces, el joiós efecte
que les venes del vell rejoveneix
i al gris metall noblesa transfereix.
ADAM
Ho comprenc, Majestat!
RODOLF
Una altra cosa!
Corren estranys rumors de tu, a la cort:
diu que et vas adherir a noves doctrines
i esculls les tesis de la santa Església;
a més, tenint la mare empresonada
sota un cŕrrec molt greu de bruixeria,
tu també atreus sospites merescudes
quan obstinadament i infatigable
t’esforces per posar-la en llibertat.
ADAM
Majestat, que no sóc potser el seu fill?
RODOLF
No hi ha cap mare com la santa Església.
Deixa el món: estŕ bé tal com estŕ;
no el vulguis millorar amb mans barroeres.
No t’he atorgat jo els meus favors? Ton pare,
ja ho saps fou taverner, i jo vaig posar-te
sobre qualsevol dubte ta noblesa
a força, certament, de molts afanys.
T’he aixecat al meu tron, i és per aixň
que t’has pogut casar amb Bŕrbara Müller;
per tant, t’ho repeteixo: sigues caut!
(Marxa. Adam, abismat en pensaments, s’atura a la vora de l’escala del seu balcó. Dos cortesans arriben.)
TERCER CORTESŔ
Mira, ja torna a meditar l’astrňnom.
QUART CORTESŔ
El burxa en tot moment la gelosia,
al pobre. És clar; no s’acostuma al cercle
on viu; s’bi trasllueix sempre el pagčs.
TERCER CORTESŔ
No comprčn que un autčntic cavaller,
bé que la dona adora i divinitza,
correria a vessar la sang per ella
si la virtut li fos calumniada;
ell troba un rerafons en l’homenatge.
(Eva, amb un altre grup, s’agrega als dos cortesans, i rient dóna un cop de ventall a l’espatlla del segon cortesŕ.)
EVA
Au, cavaller, per Déu! Feu-me el favor!
Em moriré de riure, amb eixes bromes.
Mira aquests dos senyors, tan seriosos…
Potser també a vosaltres us ha pres
l’esperit pčrfid de la novetat?
Si és així, aparteu-vos! No tolero
aquesta raça d’idearis tčtrics
que té enveja del nostre món tranquil
i brillant, i un de nou se n’imagina.
TERCER CORTESŔ
Aquest cŕrrec, senyora, no ens pertoca.
Qui en aquest cercle té desig de canvis?
PRIMER CORTESŔ
Perň, si no m’enganyo, allí hi ha un home
amb aquests signes foscos a la cara.
EVA
El meu pobre marit? Per Déu, senyors,
lleveu-li aquesta mena de sospites
al meu davant, unida a ell amb vincles
sagrats. Que estŕ malalt, i molt malalt.
SEGON CORTESŔ
Estŕ malalt, potser, d’aquests ulls clars?
TERCER CORTESŔ
Realment, si ningú no gosa fer-ho,
amb sospita gelosa us ofendria?
Ah, si pogués, com a cavaller vostre,
llançar el guant a la cara de l’audaç!
(Mentrestant, arriben a Adam.)
Ah, mestre, quina sort que ens hem trobat!
Voldria viatjar a la meva hisenda
i em caldria un pronňstic.
PRIMER CORTESŔ
Jo em voldria
assabentar de l’astre del meu fill.
Va néixer ahir, després de mitjanit.
ADAM
Demŕ al matí, senyors, tindreu resposta.
QUART CORTESŔ
La gent s’escampa; anem-nos-en, també.
TERCER CORTESŔ
Ja sou a casa; bona nit, senyora.
(Xiuxiuejant.)
D’aquí a una hora.
EVA (xiuxiuejant)
A la dreta, a l’emparrat.
(En veu alta.)
Molt bona nit, senyors! Au, Joan, vine!
(Tots marxen. Adam i Eva van cap al balcó. Adam es reclina en una butaca. Eva al seu davant, dreta. S’enfosqueix cada vegada més.)
EVA
Joan, estic mancada de diners.
ADAM
No tinc ni un xavo: tu els agafes tots.
EVA
I he de sofrir necessitat eterna?
Les dames de la cort semblen paons
i quasi em fa vergonya d’aparčixer
entre elles. De debň, quan inclinant-se
al meu davant algun cortesŕ em diu
tot somrient que entre elles sóc la reina,
de tu m’avergonyeixo, que la reina
la col·loques aíxí a la seva cort.
ADAM
No m’afanyo, potser, les nits i els dies?
Per tu traeixo tot el meu saber;
l’infecto fent horňscops i pronňstics
completament inútils, mentre amago
tot el que la meva ŕnima ha comprčs
i proclamo, sabent-ho, les mentides.
M’he de ruboritzar, perquč així actuo
pitjor que les sibil·les: elles creien
el que pronosticaven i jo no.
Perň, ho faig per complaure’t. A on col·loco
el que rebo per premi del meu crim?
A mi res d’aquest món no em fa cap falta,
sols la nit i el seu astre resplendent,
sols l’harmonia oculta a les esferes;
la resta és teva. Mira: si el tresor
del césar quasi sempre és buit es paguen
moltes sol·licituds sense cap ordre.
El que rebré al matí serŕ tot teu
i tu ets ingrata; mira, aixň em fa mal.
EVA (plorant)
Em reprotxes allň que sacrifiques;
i no he sacrificat jo també prou
per tu?, jo, filla d’una casa noble,
unint el meu futur al teu llinatge
dubtós, i entre la meva societat
després no progressares? Ingrat, nega-ho!
ADAM
L’esperit i el saber són un llinatge
dubtós? El raig del cel que descendí
sobre el meu front és un obscur origen?
On hi ha, fora d’aquesta, més noblesa?
La que dieu vosaltres és caduca
com un ninot sense ŕnima; la meva,
en canvi, és sempre jove i poderosa.
Ah, dona, si entenguessis el que dic!
Si amb mi fos tan concorde la teva ŕnima
com m’ho semblŕ amb el bes primer estaries
de mi orgullosa, i fora del meu cercle
no buscaries la felicitat,
no t’enduries totes les dolçors
davant el món, i no reservaries
totes les amargors a la família.
Ah, dona, t’he estimat amb fe infinita!
I ara també, perň la mel que hi entra
em punxa el cor com un fibló i m’amarga.
Em dol quan veig que el cor t’ennobliria
ésser dona; el destí t’ha anorreat;
ell admira en la dona un déu-ninot
si al temps dels cavallers un déu hi veien.
Perň hi creien llavors, era un gran temps,
i ara ningú no hi creu, el temps és nan;
i el déu-ninot només amaga vicis.
Divorciant-me el cor m’arrencaria
(bé que em fes mal) si així trobés la calma
i fossis més feliç, perň ens ho priva
de nou l’ordre establert: la nostra Església,
la seva autoritat, i ens cal sofrir
ensems mentre el sepulcre no ens deslligui.
(S’inclina amb les mans al cap. Eva l’acaricia emocionada.)
EVA
No t’ho prenguis així, au, Joan meu,
si dic aquestes coses, de vegades…
No he volgut fer-te caure en la tristesa.
Perň, mira, la cort és tan magnífica,
tan superbes i irňniques, les dames…
Quina necessitat tinc jo d’ofendre-les?
Ja no estem ressentits, nosaltres, oi?
Bona nit! I recorda’t dels diners.
(Baixa l’escala cap al jardí.)
ADAM
Del bé i del mal mixtura encisadora,
és la dona, amarada amb verí i mel.
Per quč m’atreu? Doncs perquč el bé li és propi
i el mal és el de l’čpoca en quč viu.
Escolta, fŕmul!
(Llucifer ve amb un llum i el posa a la taula.)
LLUCIFER
Quč volíeu, mestre?
ADAM
Necessito que em facis un pronňstic
i una carta natal, a corre-cuita.
LLUCIFER
Naturalment, brillants i lluminosos.
Qui vol pagar la veritat eixuta?
ADAM
Perň sense que hi manqui versemblança.
LLUCIFER
Em penso que no puc inventar res
que escandalitzi els pares. Tots els nens
semblen messies, astres lluminosos
sorgits a la família, i sols quan creixen
es tornen insolents i s’avicien.
(Escriu.)
(Mentrestant, Eva ha arribat a l’emparrat; el tercer cortesŕ se li acosta.)
TERCER CORTESŔ
Ets ben cruel; m’has fet esperar massa!
EVA
Tu consideres que és un sacrifici
prou gran patir la fresca de la nit
mentre jo enganyo aquest marit bo i noble.
La ira del cel, la crítica del món
desafio per tu, bon cavaller.
CORTESŔ
La ira del cel, la crítica del món
dins el secret d’un emparrat no es filtren.
ADAM (meditant)
Volia un temps que no lluités per res,
un temps on el camí establert de l’ordre
social, munt sagrat de prejudicis,
no el malmetés ningú, per reposar
i amb un somriure índiferent deixar
les nafres dels combats cicatritzar-se’m.
Ja vingué el temps, i quč val si viu l’ŕnima
en aquest pit, penosa i santa herčncia
que l’home ignar aconseguí del cel,
que desitja actuar i sense repňs
entra en combat amb la delícia blana?
Ep, fŕmul, porta’m vi; tremalo tant,
és gčlid, aquest món… he d’escalfar-lo.
En un temps nan cal exaltar-se així,
desfent-se de la seva pols que embruta.
(Llucifer porta vi. Adam glopejarŕ fins a la fi de l’escena.)
Ah, gran cel infinit, obre el teu llibre
enigmŕtic i sant al davant meu.
Quan gairebé copso els teus plans m’oblido
de l’čpoca i de tot el que m’envolta.
Tu ets etern mentre tot allň és mudable,
tu exaltes mentre tot allň rebaixa.
CORTESŔ
Bŕrbara, si poguessis ésser meva!
Si Déu cridés el teu marit a prop
perquč pogués entendre més bé el cel
al qual ha dedicat tota la vida…
EVA
Fuig, cavaller; tant me’n compadiria
que entre plors no sabria quan besar-te.
CORTESŔ
Bromeges.
EVA
Al contrari, sóc sincera.
CORTESŔ
Qui entén aquest carŕcter enigmŕtic?
Bŕrbara! Si és així tu no m’estimes!
O digues, si jo fos pobre a l’exili
quč faries pel teu admirador?
EVA
Per ara, de debň, no ho puc saber.
ADAM
żVindrŕ d’un cop el segle que desglaça
la indiferčncia rígida i amb nova
energia s’encara amb aquests trastos
caducs i, judicant, castiga i alça,
(S’aixeca i, vacil·lant, s’acosta a la vora del balcó.)
que no s’acovardeix dels grans mitjans
i sense cap temor diu la paraula
secreta que com un rocall immens
avança pel camí fatal, i aixafa
ŕdhuc aquell que s’ha atrevit a dir-la?
(Se sent la melodia de la Marsellesa.)
Ah, ja la sento, la cançó futura;
he trobat la paraula, el talismŕ
que ha de rejovenir la terra vella.