(L’escenari es transforma de sobte en el mercat de la Grčve de París; el balcó, en estrada; l’escriptori, en guillotina, al costat de la qual roman dret Llucifer com a degollador. Adam, com a Danton, des de la vora de l’estrada, arenga la massa agitada. Apareix un exčrcit de reclutes molt esparracats, amb redoblament de tambors, que forma files al peu de l’estrada. Dia esplčndid.)
ADAM (continuant)
Llibertat, igualtat, fraternitat!
LA MASSA
A mort qui no les vulgui recončixer!
ADAM
Molt bé. Dues paraules salvaran
la gran idea que d’arreu ataquen;
en diem la primera als bons: «La pŕtria
és en perill», i aixň fa que es desvetllin.
En tronem la segona al crim, i aquesta
paraula: «Tremoleu!», els anihila.
Eren alçats els reis contra nosaltres,
i els hem llançat el cap del nostre príncep;
eren alçats els clergues i el seu llamp
els hem arrabassat entronitzant
la ment, que tant de temps fou perseguida.
L’altra crida, perň, no ha estat debades;
la que adreçŕ als millors la nostra pŕtria:
a les fronteres lluiten onze exčrcits,
i quina joventut heroica corre
per omplir els rengles dels herois caiguts!
Qui diu que una follia sanguinŕria
delma la nació? Si el metall bull
allň que en cau és la mesquina escňria,
perň la part més noble es purifica.
I encara que aixň ens faci sanguinaris
i ens considerin monstres, no m’importa
el meu nom; tant se val que el maleeixin
mentre la pŕtria sigui gran i lliure.
ELS RECLUTES
Armes, doneu-nos armes i un cabdill!
ADAM
Molt bé, molt bé! Només desitgeu armes
sofrint mancances greus: la vostra roba
s’esfilagarsa, els vostres peus són nus,
perň ho guanyareu tot amb baionetes,
car vencereu. El poble és invencible.
No fa gaire que aquí ha rajat la sang
d’un general que al cap del nostre exčrcit
deixŕ que el derrotessin.
LA MASSA
Ah, el traďdor!
ADAM
Molt bé ho dieu. El poble no té un altre
tresor sinó la sang que ell ofereix,
tan generós i prňdig, a la pŕtria.
Qui disposant del sant tresor d’un poble
no es veu capaç de conquerir la terra
és un traďdor.
(Un oficial surt d’entre els reclutes.)
OFICIAL
Posa’m a mi al seu lloc,
ciutadŕ, que jo esborro aquesta infŕmia.
ADAM
T’és digne, amic, la confiança prňpia,
perň la garantia de complir-ho
l’has de guanyar al teatre dels combats!
OFICIAL
La certesa la porto a dins de l’ŕnima,
i a més, ja ho veus: també jo tinc un cap
potser de més valor que el que ha caigut.
ADAM
I qui em diu que el durŕs si te’l demano?
OFICIAL
Vols millor fiador que jo mateix,
que no valoro en res la meva vida?
ADAM
La joventut no pensa aquestes coses.
OFICIAL
Un altre cop t’intimo, ciutadŕ.
ADAM
Pren pacičncia, no et faltarŕ el fi.
OFICIAL
Veig, ciutadŕ, que no em tens confiança;
doncs aprčn a opinar millor de mi!
(Es dispara al cap.)
ADAM
Llŕstima, era més digne d’una bala
enemiga. Emporteu-vos-el, amics!
A reveure, després de la victňria!
(L’exčrcit dels reclutes se’n va desfílant.)
Ah, si jo compartís la vostra sort!
Perň a mi em cal combatre sense glňria
no l’enemic pel qual caure és honrat,
sinó el que des del cau m’aguaita, pčrfid,
i intriga contra mi i la santa pŕtria.
LA MASSA
Assenyala’ns-el amb el dit, que mori!
ADAM
Aquell que us puc assenyalar, ja és mort!
LA MASSA
I els sospitosos? Perquč el sospitós
és ja culpable: el sentiment del poble,
eix endeví infal·lible, l’ha marcat.
Mort, mort als aristňcrates! Anem,
anem a les masmorres! Que es compleixi
la nostra llei; la llei del poble és santa.
(La massa se’n va cap a les presons.)
ADAM
No és allí, el perill; els panys són forts
i el tuf que destrueix músculs i idees
és també aliat vostre; doncs, deixem-los!
La traďció superba riu i agusa
el seu punyal als bancs de l’Assemblea.
LA MASSA
A l’Assemblea! No l’hem destriada
encara prou. - Després, a l’Assemblea.
Com a exercici, abans a les presons!
Danton, fins aleshores fes la llista
amb els traďdors.
(La massa marxa amenaçadora. Mentrestant uns sans-culottes arrosseguen al davant de l’estrada un jove marqučs i Eva, com a germana d’ell.)
SANS-CULOTTE
Vet-nos aquí; et portem
dos joves aristňcrates; aquest
rostre orgullós, la roba fina i blanca,
evidencien bé la seva culpa.
ADAM
Quina noble parella! Pugeu, joves!
SANS-CULOTTE
I nosaltres, seguim els camarades,
que tenim feina, i els traďdors perill.
(Els sans-culottes marxen amb la resta del poble; els joves pugen a l’estrada. Al seu voltant es queden només uns guardians.)
ADAM
No sé quč fa que em resulteu simpŕtics
perň us he de salvar, bo i arriscant-me.
MARQUČS
No, Danton! Si tu veus que som culpables
i no ens condemnes trairŕs la pŕtria,
i si no ho som, no cal que t’apiadis.
ADAM
I tu qui ets per parlar així amb Danton?
MARQUČS
Sóc un marqučs.
ADAM
Atura’t, o no saps
que ara el de «ciutadŕ» és l’únic títol?
MARQUČS
No he sentit mai que hagi abolit els títols,
el meu rei.
ADAM
Miserable, atura’t! Ŕdhuc
aquesta guillotina escolta. Enrola’t
al nostre exčrcit, i hi farŕs carrera.
MARQUČS
El rei no m’autoritza, ciutadŕ,
a servir en un exércit que no és seu.
ADAM
Doncs així morirŕs.
MARQUČS
Al meu llinatge
ja serŕ un altre que hagi mori pel rei.
ADAM
Per quč a la mort agosarat t’aboques?
MARQUČS
Et penses que aquest noble privilegi
sols us toca a vosaltres, gent plebea?
ADAM
Em desafies; bé: doncs jo també.
Qui podrŕ més? En contra teu, et salvo.
Per aquest gest, quan el futur es calmi
i s’extingeixi el foc dels partidismes,
m’ho agrairan. Guŕrdies nacionals!
A casa meva, i em responeu d’ell!
(Uns guŕrdies nacionals s’emporten el marqučs.)
EVA
Valor, germŕ!
MARQUČS
Sies amb Déu, germana!
(Marxa.)
EVA
Aquí, aquest cap no és menys que el de Roland.
ADAM
No vull sentir mots durs de llavis tendres.
EVA
No escau un mot més tendre al cadafal.
ADAM
El meu món és aquesta estrada horrible.
Quan l’has petjat, amb tu una part del regne
dels cels ha descendit, i al temple em tanca.
EVA
De l’animal menat al sacrifici
els sacerdots no es van burlar, al seguici.
ADAM
La víctima, ben cert, sóc jo mateix.
Encara que em contemplin envejosos
del meu poder, jo, menyspreant la vida
i la mort, trist em miro eixa cadira
reial al meu costat, en quč molts cauen
cada dia, esperant que el torn em toqui.
Entre la sang la solitud em puny
i el bé que em pot donar l’amor pressento.
Ah, dona, si en un dia eixa cičncia
celest tu m’ensenyessis, l’endemŕ
inclinaria el cap tranquil al tall.
EVA
Encara vols amor entre tants trŕngols?
No t’esgarrifa, doncs, la conscičncia?
ADAM
La conscičncia és un privilegi
del món comú; aquell que el destí mena
no té temps de mirar allň que l’envolta.
T’han dit que una tempesta s’aturés
si al seu camí una rosa tendra es corba?
I encara, qui seria prou audaç
de jutjar un home per la vida pública?
Qui veu el fil que a dins de l’escenari
un Catilina, un Brutus, fa que es moguin?
O creuen que un de qui la fama parla
ja no és un home i es transforma en ésser
divinitzat, a qui les cent petites
relacions vulgars i tants assumptes
de cada dia no interessen gens?
Ai, no ho creguis, al tron també hi ha un cor,
i Cčsar, si tenia enamorada,
als ulls d’aquesta ell potser sols era
un bon xicot, i ella ni sospitava
que el món se n’aterria i commovia.
Digues, per quč no hauries d’estimar-me,
si així fos? Oi que ets dona i jo sóc home?
Diu que odia o estima el cor, conforme
amb el que porta al món: jo el meu cor sento
com s’emparenta al teu; perň tu, dona,
com pot ser que no entenguis aquest mot?
EVA
I si l’entenc, quč val? Un altre déu
que aquest que porto a dins el cor et guia,
a tu, i així mai no podrem entendre’ns.
ADAM
Deixa els teus ideals de temps passats!
Per quč veneres déus exiliats?
A la dona pertoca sols una ara
que sigui sempre jove, ço és el cor.
EVA
Una ara abandonada pot tenir
també el seu mŕrtir. Ah, Danton, més noble
és vetllar amb pietat per les ruďnes
que saludar la potestat alçada,
i aquell ofici escau més a la dona.
ADAM
Encara no m’han vist sentimental,
i si, amics o enemics, ara m’hi veien,
que aquell a qui el destí fuetejava
perquč el món netegés com un oratge
ara al costat del cadafal s’atura
per estimar una noia, amb ulls plorosos,
de Danton predirien la caiguda;
se’n riurien i ja no em temerien.
Et suplico, perň, un raig d’esperança.
EVA
Potser, si un cop en pau ton esperit
es despulla, després de la mortalla,
d’aquesta pols sagnosa…
ADAM
Calla, calla,
noia! Jo no crec pas en l’altre món;
batallo amb el destí sense esperança.
(La massa salvatge torna amb armes, piques sagnoses i caps tallats. Alguns d’ells pugen a l’estrada.)
LA MASSA
Hem fet justícia! - Quina raça altiva!
UN SANS-CULOTTE (lliurant un anell a Danton)
Té aquest anell: a l’ara de la pŕtria!
Me l’ha ficat dintre la mŕ un infame
quan li apuntava al coll el meu coltell.
Aquesta raça es pensa que som lladres.
Tu, encara vius? Segueix els teus germans!
(Fereix mortalment Eva, que cau al darrera de l’estrada.)
ADAM (tapant-se els ulls)
Ai, s’ha acabat. Qui pot amb tu, destí?
LA MASSA
Au, ciutadŕ, porta’ns a l’Assemblea!
Has acabat la llista dels traďdors?
(La massa baixa de l’estrada. Eva, com a dona pobra, esparracada, excitada, surt de la multitud i amb un punyal en una mŕ i un cap sagnós a l’altra ve corrents cap a Danton.)
EVA
Danton, aquest és un que conspirava.
Et volia matar; l’he matat jo.
ADAM
Si ell era més capaç del meu ofici
el teu acte és injust; si no, és correcte.
EVA
El meu acte és correcte, i vull un premi
com cal: passa una nit amb mi, gran home!
ADAM
Quin afecte es desvetlla en aital pit?
Quin tendre sentiment té una tigressa?
EVA
De debň, ciutadŕ, sembla que t’hagis
unit als de sang blava, els aristňcrates,
o és pel tifus, que parles tan romŕntic?
Tu ets un home, i jo una dona jove,
i em duu l’admiració a tu, gran home.
ADAM (a part)
Em fa estremir del tot: els ulls se’m giren.
No aguanto gens aquell engany horrible.
Quina similitud meravellosa!
Qui coneixia l’ŕngel i el va veure
ja caigut potser ha vist quelcom semblant.
Igual en faccions, talla i parlar,
tot; li falta només una petita
fotesa que tampoc no és pot descriure,
i tot es torna una altra cosa. Aquella
no la podia haver, nimbada en glňria;
d’aquesta un baf d’infern em repel·leix.
EVA
Quč parles ara amb tu mateix?
ADAM
Calculo
les nits que em queden, dona; no són tantes
com els traďdors que encara hi ha a la pŕtria.
LA MASSA
A l’Assemblea! -Digues els seus noms!
(Mentrestant arriben Robespierre, Saint-Just i altres membres de l’Assemblea amb una altra massa, i pugen en una estrada improvisada.)
SAIN-JUST
I com us dirŕ els noms? Ell els comanda!
(La massa bramula.)
ADAM
Saint-Just, com goses acusar-me? Ignores
que sóc molt fort?
SAINT-JUST
Sí, ho eres en el poble.
Perň el poble ho sap tot, t’ha conegut
i ha aprovat el decret de l’Assemblea.
ADAM
No conec damunt meu un altre jutge
sinó el poble, i el poble és amic meu.
(De nou, murmuri entre el poble.)
SAINT-JUST
L’enemic de la pŕtria és amic teu.
Que et jutgi el poble sobirŕ; t’acuso
al davant d’ell d’haver traďt la pŕtria,
d’especulació amb els tresors públics,
de simpatia envers els aristňcrates,
de desig d’instaurar una tirania.
ADAM
Saint-Just, t’atronarŕ la meva rčplica.
En fals m’acuses.
ROBESPIERRE
No deixeu que parli!
És llisa com la serp la seva llengua.
Feu que l’arrestin, per la llibertat!
LA MASSA
No l’escoltem, no l’escoltem! Que es perdi!
(L’envolten i l’arresten.)
ADAM
Doncs au, no m’escolteu, perň no escolti
jo un cŕrrec tan mesquí! No ens convencem
amb paraules. Tampoc no m’heu vençut
amb fets. Només m’avances, Robespierre,
aixň és tot. No te’n vanis! Abandono
les armes jo mateix; ja n’hi ha prou.
Perň ara t’intimo que en tres mesos
el meu camí segueixis. Sigues hŕbil,
degollador, per tu es perdrŕ un gegant.
(Inclina el cap sota el tall de la guillotina.)